Revivint fa 20 anys

  Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.

  Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.

Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%.  És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.

Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.