Dos minuts intensos

Els nens sempre han estat instrumentalitzats per fer moltes bestieses. Moltes. Segurament el més fort que hem pogut veure són els nens soldat a l’àfrica, o per parlar de fets més nostrats, la quinta del biberó a la guerra civil i avui els pares portant a fer cua els seus fills perquè siguin futbolistes, models, o qualsevol cosa que potser al nano ni li interessa, ni li veu la gràcia. Són, per a alguns, eines amb un potencial d’aprenentatge, adaptació i fidelitat que no poden desaprofitar-se.

Dit això, no deixen d’impressionar-me algunes imatges, com la que em va comentar una amiga fa uns dies. Mireu-ho.

Efectivament, és un nen cantant el Cara al Sol. Com pot ser que a Espanya, després de tot el que s’ha passat, encara existeixi gent que vulgui inculcar aquestes idees a un nano? No era un país evolucionat? Com es pot ser tan mesquí com per barrejar la innocència d’un nen amb coses tan horribles com aquestes? No surto de la meva sorpresa.

No hauria d’estar veient els teletubbies, aquesta pobra criatura? I rebent principis de convivència per tal de convertir la seva generació en una versió millorada de la nostra? Doncs mireu què li han fet…