Once: Música i bones sensacions

Deliciosa sorpresa la que em vaig endur ahir. Feia temps havia sentit que en Gorina deia al seu programa “La finestra indiscreta” que Once era una gran pel·lícula, i s’atrevia a assenyalar-la fins i tot com a una de les millors de l’any. Potser exagerava, vaig pensar. I no.

Once no és una gran història, ni una gran producció, ni una història d’amor rodona i perfecta i ni tan sols una història d’amor amb dificultats i rebuscada. Once és una història i punt. Això sí, ben narrada, ben explicada i amb molta, molta música. Música preciosa, per cert, que serveix d’embolcall perfecte a escenes quotidianes carregades de detalls. Els dos protagonistes estan en una situació complicada quan es troben i descobreixen que la força de la música els pot unir, els pot fer revifar, els pot empènyer a somriure i il·lusionar-se de nou. No és una pel·lícula amb pretensions, només vol mostrar coses boniques dintre d’un món potser no tan alegre, només vol ensenyar la il·lusió d’uns personatges i la seva passió per la música, tot des d’un punt de vista molt real, molt poc pretensiós… i tot i aquesta simplicitat, aconsegueix fer-te somriure, aconsegueix fer-te plorar, aconsegueix que vulguis tornar a escoltar les seves músiques i que passis poc menys d’una hora i mitja enamorat de la història que t’expliquen sense explicar-te res especialment important. A més, el protagonista i compositor de la música, Glen Hansard, fa una feina boníssima de doble interpretació, tant dramàtica com musical, que dona qualitat a un dels musicals més barats de producció i amb millors resultats que conec.

Ara, tampoc vull crear-vos massa expectatives, que després és quan vénen les frustracions. Va haver-hi gent al cinema que es va agobiar perquè “cantaven massa”, la pel·lícula té un ritme a les escenes més aviat lent -tot i que en una mesura perfectament suportable, crec jo- i potser si espereu una gran cosa, us decepcionareu. Acostuma a passar que quan te’n parlen tan bé d’una peli acabes dient que “no era tan bona”. No voldria que us passi amb aquesta pel·lícula, i menys per culpa d’una crítica eufòrica i totalment personalíssima.

La pel·lícula, a més, té un punt de dogma que a mi a priori em va espantar: no m’agrada el dogma, o com a mínim em costa d’empassar. Tampoc sóc un expert en aquest estil i la veritat és que potser parlo sense saber. Però el que sí sé és que el que he vist, no m’ha convençut mai gaire, més aviat m’ha marejat una mica o se m’ha fet pesat, lent i etern. En aquest cas no. El dogma que presenta “Once” és delicat, té missatge i sentit. Una càmera no es mou perquè sí, o no es queda fixa perquè al director li semblava bé. Una càmera es queda fixa perquè vol mostrar-te un detall fàcil d’identificar, o es mou perquè estàs caminant cap enrere seguint una noia que descobreix per primera vegada com sona la lletra que acaba de composar per una cançó. Diguéssim que potser és un dogma poc subtil, però quan es parla d’aquest estil agraeixo que no ho sigui: quan ho és en excés em costa tant identificar la subtilesa que aquesta es converteix en avorriment o sensació de no estar entenent el que et volien transmetre. A “Once”, això no passa. O no em va passar.

En definitiva, que si teniu dies tontos, d’aquests en que ploraríeu amb un anunci de turrons o amb una escena delicada de qualsevol serie chorra de la tele, aquesta pel·lícula us encantarà. Si hi aneu esperant una pel·lícula trepidant, amb grans escenes, diàlegs prefabricats i tòpics previsibles, la odiareu. I si hi aneu disposats a deixar-vos emportar per la música i les coses bones de la vida -que també hi han, incrèduls- crec que passareu una molt bona estona i segurament us emocionareu. Jo li poso un 9 sobre 10. I estic d’acord amb en Gorina, és una de les millors pel·lícules d’aquest any que acabem de deixar.