Revivint fa 20 anys

  Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.

  Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.

Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%.  És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.

Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.

Concert dels mags

Infopreliminar: Dream Theater, grup de metall progressiu amb influències de Yes, Rush, Metallica, Génesis, Pink Floyd, Queen, King Crimson, Deep Purple… Però que això no us faci enrera!

Divendres dia 2 va ser la data per retrobar-me amb els fantàstics Dream Theater. Sisena vegada que els veig, i sisena vegada que em fascinen. Aquesta vegada, un però. “Només” van deleitar-nos amb dues hores de concert… Acostumats a les 3 de la darrera gira, una petita decepció pal·liada per la qualitat del seu so, la idoneïtat del set list i la meravellosa perfecció tècnica amb que executen les seves impossibles cançons. Cada composició d’aquests homes amaga darrera una imaginació musical i una perfecció tècnica que no està a l’abast, avui, de gairebé cap altra grup. I porten 20 anys tocant junts, que això també fa. El concert era especialment emotiu perquè vaig portar el meu germà de 15 anys al seu primer concert, va venir el seu pare, un altre amic de la família, el meu cosí, que se’l pot titllar de tot menys de “jebi” i la crítica va ser unànime: un espectacle “superior”, “estan a un altre nivell”. Si us agrada la música, la propera vegada no tingueu por. Les guitarres distorsionades no han de ser un obstacle per gaudir d’una de les bandes més completes que avui hi ha:

El bateria (Mike Portnoy) forma part, des del 2004 del Hall Of Fame de la Modern Drummers, el guardó més notable que pot rebre un bateria. A banda d’això, ha rebut 23 premis de la mateixa escola.

El guitarrista (John Petrucci) va estar fent gira mundial amb el G3, és a dir, compartint escenari amb en Joe Satriani i l’Steve Vai, en una gira que pretenia reunir els tres guitarristes moderns amb més qualitat tècnica.

I el teclista (Jordan Rudess) és un autèntic sonat de la música que ha col·laborat amb David Bowie, Vinnie Moore… i que ha tret 9 discs en solitari, 5 amb Dream Theater i molts d’altres com a col·laborador.

Us recomano, si voleu veure de què són capaços tècnicament, que us mireu aquests enllaços:

Solo Octavarium

o potser millor aquest:

Instrumedley

(és una medley de parts instrumentals de diferents discs, si us hi fixeu a les pantalles apareixen les portades a mesura que canvien de disc)

i si voleu descobrir el que per mi és una de les millors cançons del progressiu, una cançó preciosa que és el final d’un gran disc, aquest és l’enllaç:

Finally Free

A aquells que us va agradar en la seva època Yes, Rush, Queen, Genesis, Jethro Trull o Pink Floyd y que també heu sabut apreciar el metall més modern com Metallica i Iron Maiden, passant fins i tot pel Jazz i la Fusió, feu el favor de fer-vos ja amb un disc. La meva recomanació, Metropolis pt. II: Scenes From a Memory.

I pels freakies que vulgueu saber el set-list a Barcelona, va ser aquest:

Constant Motion

Strange Deja Vu

Blind Faith

Surrounded

Pink Floyd (Cover)

Final de Surrounded

Dark Eternal Night

Spirit Carries On

Forsaken

Take The Time

In The Presence Of My Enemies

Medley (Trial Of Tears, Beyond This Life, Octavarium) (De la medley no n’estic segur, perdó!)