Sóc cretí com ells

Prèvia: Fa uns dies vaig acabar de llegir l’última obra d’en Quim Monzó. Mil Cretins. La vaig agafar amb moltes ganes, perquè feia temps que tenia ganes de llegir coses noves del mestre Monzó. Després de la seva mediàtica passada per Frankfurt i la posterior ensabonada -merescuda, per altra banda- que va arribar des de tots els mitjans catalans, la veritat és que encara sentia més curiositat per saber què ens explicava en Quim.

Certament, no sé què dir-vos. Suposo que sempre passa igual amb aquells que tenen un estil propi tan marcat. O es reinventen, o deixen de sorprendre. I en Monzó és en Monzó. Tot i el canvi de temàtica i de context dels seus contes, i de l’esforç que suposa ser prolífic, ha perdut un punt de la màgia que el va portar a ser un dels grans. No és que el llibre no sigui bo, ni que molts contes no et facin dibuixar un somriure d’admiració quan acaben. Només és que ja no sorprenen tant. Que la seva bogeria, traspassada al paper, és ja coneguda, i per tant en certa mesura previsible.

Això si, hi ha quatre o cinc veritables joies. Sobretot m’ha agradat el ultra breu “Una altra nit”. Especialment la segona part del llibre puja el nivell de l’obra. Monzó sempre ens regala personatges brutals, situacions sòrdides, contes sorprenents, bogeries incomprensibles però hipnòtiques o detalls que amaguen molt més. Un d’aquests darrers que m’ha encantat: un dels personatges troba moltes bosses guardades a casa dels pares, que viuen a una residència d’avis, i es pregunta per què en tenien tantes, de què tenien por, per què les volien. Qui no té milers de bosses guardades a casa fent provisió Déu sap per què? Sempre aconsegueix fer-nos veure la realitat a partir de detalls insignificants. I a Mil Cretins ho torna a fer, no ho dubteu.

No seria gens just dir que Mil Cretins és una mala obra però tampoc ho seria dir que en Monzó ha fet el gran llibre. De totes maneres, llegiu-lo. Sempre és una bona experiència, llegir Monzó. Això sí, si esteu baixos d’ànims, potser millor agafeu una altra lectura més alegre.

Joguines trencades

(Imatge que ha inspirat aquest escrit…)

Qui no recorda la sensació de petit, quan tenies aquelles imperioses ganes de jugar amb aquella joguina nova que acabava de regalar-te el Pare Noel o els Reis?

Si és fàcil recordar aquella sensació meravellosa, també és fàcil recordar aquella sensació de frustració quan, tot neguitós, obries el paquet amb la joguina i descobries que no tenia piles, i que era diumenge. No existien les botigues que obren 365 dies l’any, 7 dies a la setmana i 24 hores al dia i per això no tenir piles era el mateix que dir: espera fins dilluns, i si no tens molts deures, potser podràs jugar una estona petita.

No era el mateix. Jugar un dilluns era com no jugar, gairebé. No podies passar-t’hi tota la tarda perquè arribaves a les 6 de l’escola i a les 7:30 la mare, aquell ésser increïble, referent de tot el teu món, ja volia que anessis a la banyera. Quina tristor! La joguina no té piles i jo no podré gaudir-la com es mereix fins la setmana que ve!

També podia donar-se que la joguina fos realment decebedora. Aleshores, en el meu cas, la tristor m’envaïa i em feia plorar. No era perquè jo no tingués una joguina divertida, ni perquè fos tan egoista de pensar que havia perdut l’ocasió de tenir-ne una. Era que em feia pena que el Pare Noel, o qui m’hagués regalat la joguina, hagués perdut el temps o els diners en allò. En certa mesura, tenia la sensació d’estafa, però multiplicada per 10.000. Perquè per mi, els diners i el temps quan era petit eren una cosa d’incalculable valor. Ara ho és només el temps.

Recupero totes aquestes sensacions perquè l’altre dia, tot jugant un futbolí amb uns amics, se’ns va trencar. I jo vaig recuperar la vella sensació de decebre’m per una tonteria. Em va encantar. Vaig retrobar el plaer de patir per coses que no poden fer-te patir, de sentir tristor per coses que no te n’haurien de fer… en definitiva, de ser petit i preocupar-te per coses que tenen fàcil solució. No és que m’agradi patir, no. És que m’agrada patir per coses que sé que es solucionen amb facilitat, perquè vol dir que ni et preocupes realment, ni d’altres coses més greus t’atabalen.

I el que és més important: te n’adones que, patir, sempre es pot patir per tot, però que realment poques coses mereixen el teu patiment real.

I fins aquí aquesta cutre-classe de pensament positiu barat. Demà tornarem amb: com meditar a l’autobus quan va ple i no hi cap ni una agulla, relaxar-se amb Death Metal de fons a tot volum i com no assassinar al veí que fa obres des de fa 2 mesos i que cada matí et desperta a les 8:30 a cops de martell, entre d’altres tallers apassionants i tan útils com aquest post!

Jugant a sorprendre (Un Roure al capitol!?)

(He tornat a fer-ho. Sí, he tornat a anar al teatre. Culpable!)

Aquesta vegada a veure Un Roure, al teatre Capitol. Una adaptació d’un text d’en Tim Crouch que pretén mostrar a l’espectador la capacitat de l’ésser humà per actuar de maneres que ni ell coneixia quan es troba en situacions que tampoc podia esperar. La gràcia de la qüestió és que a l’escenari només hi ha dos intèrprets, en aquest cas en Jordi Martínez i un segon que cada dia canvia i que, en teoria, no sap res del guió ni de què haurà de fer. L’actor convidat, això sí, segueix un guió que li va dictant en Jordi Martínez i llegeix text que té escrit i que sempre, cada dia, és el mateix. És la manera que té en Tim Crouch d’establir una analogia clara: igual que l’actor no sap què haurà de fer al minut seguent, nosaltres en determinades ocasions tampoc.

Un joc regat amb una dosi d’humor anglès en alguns passatges, de transcendència metafísica en d’altres i de pragmatisme quotidià en alguns moments, tot plegat envoltat per un fi tel de dramatisme i angoixa, sobretot per la temàtica que toca. Una curiosa experiència que potser desllueix una estètica cutre -buscada, això sí-. Un petit principi, fins i tot diria, de rol en viu passiu, en el què l’espectador ha d’imaginar ser una altra persona, o com a mínim una persona que no és al teatre, i on n’és part “integrant”, tot i no participar-hi de forma directa, de l’obra.

En aquest cas el públic era més normalet que el dia de intimitat, pels que no ho sapigueu, mireu-vos la crònica una mica més avall . He de dir que dues noies van marxar a meitat de la obra, imagino que perquè no els agradava. Ho entenc. Hi ha moments en que  potser fluixeja un pèl, però en general, quan surts i hi penses, la trobes interessant i no et sap greu haver-hi estat el poc més d’una hora que dura. Això sí, un toc d’atenció al Club Capitol perquè durant gairebé 10 minuts de l’obra s’escoltava una música infernal que venia, m’imagino, dels locals del costat. Va trencar molt el clímax, com a mínim a mi, que a vegades em costa centrar-me en només una cosa i evadir-me del context.

Cosa de l’idioma

Tu guanyes 3500 euros al mes. Jo, quan tot va bé i no em poso malalt cap dia, en guanyo uns 500 i no cotitzo enlloc. Tu tens una casa calenta a l’hivern i fresca a l’estiu gràcies a la calefacció i a l’aire condicionat. Jo dormo en una habitació amb quatre persones més que fa uns mesos que conec. Tens tota una família i una vida muntada aquí. Jo només tinc l’esperança de poder visitar la meva mare algun dia. Fa poc vas comprar-te un cotxe nou. Fa el mateix, jo vaig menjar un deliciós plat típic del meu país que es fa amb carn de bé. T’ha sortit un petit bulto, però la teva assegurança privada et permet que et visitis ràpidament. A mi, en canvi, em surten unes taques a la pell estranyes. Has anat al doctor i t’ha diagnosticat un tumor, però te’l podràs tractar. Jo he intentat trobar el metge al que he d’anar, però no sé quin és. Has començat un tractament, i sembla que de moment tot segueix igual. Jo, en canvi, he anat a un metge que no entenia ni una paraula del que li deia i la gent m’ha mirat malament quan hi he entrat. Ara sembla que el millor és operar-te, i ja tens dia i data perquè és força urgent. Jo prenc una medicina que m’ha receptat el metge, però necessito tornar-hi perquè no ens hem entès gaire. T’han operat i ha estat un èxit. Jo segueixo buscant algú que em pugui ajudar. Estàs bé, i per celebrar-ho te’n vas de viatge amb la teva família al meu país. Jo desitjo que t’agradi, però tot i la dificultat, prefereixo la meva vida aquí que la misèria i la mort que es viu allà. Tú, però, tornes encantat: has pogut estar a una zona turística luxosa on precisament hi treballa el meu germà, que guanya el que serien aquí 25 euros al mes. Tu has pagat per l’allotjament -d’una cadena Nord americana-, 45 cada nit. Jo he aconseguit que m’atengui un altre metge -l’enèsim, perquè no sé on he d’anar- i un dels meus companys d’habitació m’hi ha acompanyat perquè porta aquí 2 anys i ja sap alguna paraula, les que ha aconseguit creuar amb la gent de la teva ciutat. El teu fill gran et farà avi, felicitats. Jo he entès que tinc una malaltia degenerativa i que m’intentaran tractar, però que la única cosa que aconseguirem serà retardar allò inevitable. Avui a l’autobús, quan anava cap a l’hospital a fer la meva primera sessió, m’he creuat amb tu. Deies que la sanitat -i moltes altres coses, espetaves- està fatal perquè ens atenen a nosaltres abans que a vosaltres. Segurament ho he entès malament, deuen ser coses de l’idioma, he pensat.

Dos minuts intensos

Els nens sempre han estat instrumentalitzats per fer moltes bestieses. Moltes. Segurament el més fort que hem pogut veure són els nens soldat a l’àfrica, o per parlar de fets més nostrats, la quinta del biberó a la guerra civil i avui els pares portant a fer cua els seus fills perquè siguin futbolistes, models, o qualsevol cosa que potser al nano ni li interessa, ni li veu la gràcia. Són, per a alguns, eines amb un potencial d’aprenentatge, adaptació i fidelitat que no poden desaprofitar-se.

Dit això, no deixen d’impressionar-me algunes imatges, com la que em va comentar una amiga fa uns dies. Mireu-ho.

Efectivament, és un nen cantant el Cara al Sol. Com pot ser que a Espanya, després de tot el que s’ha passat, encara existeixi gent que vulgui inculcar aquestes idees a un nano? No era un país evolucionat? Com es pot ser tan mesquí com per barrejar la innocència d’un nen amb coses tan horribles com aquestes? No surto de la meva sorpresa.

No hauria d’estar veient els teletubbies, aquesta pobra criatura? I rebent principis de convivència per tal de convertir la seva generació en una versió millorada de la nostra? Doncs mireu què li han fet…

(Fugida III): Col·locat pel fred?

Avui fa molt fred!!! Sort que tinc el meu “porro folar”!

(Israel dixit tot convençut)

Intimitat -sí, però no al teatre-

(No, no és que ara comenci a fer servir el bloc com el substitutiu del diari - què, per altra banda mai he tingut-).

És que ahir vespre vaig anar a veure aquesta obra dirigida pel Javier Daulte, basada en una adaptació a l’escena de Gabriela Izcovich d’una novel·la del londinenc Hanif Kureishi i que ja va ser adaptada l’any 2000 al cinema per Patrice Chéreau. (Toma ya!!!)

I em va sorprendre gratament. Venia escaldat de l’última obra que vaig veure d’en Daulte amb les T de Teatre, que em va decebre tant que no recordo ni el nom. A més, sabia que anava a veure una obra que parla sobre les relacions, sobre la institució més clàssica de la família, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre les pors i les angoixes que comporta la vida conjugal… un drama, vaja, que al final només em va fer riure i em va alegrar perquè utilitza un to de comèdia força fi i amè i perquè té un missatge molt sensat i en cap cas lapidari. Pel que vaig entendre, i potser vaig molt errat, el missatge és que ningú té la raó. Ni aquells escèptics que destrueixen la institució i creuen que la millor manera de viure és la independent de “fotoelqueemrotaisócmoltfeliç” , ni aquells que hi creuen cegament i assumeixen qualsevol cosa en nom de l’amor i la família. A més, té un parell de tics cap a la metaficció, gènere que m’apassiona quan es juga bé. En definitiva, una obra recomanable si t’agrada escoltar frases sensates i tan dispars com:

“Hem d’aprendre a valorar allò que hem construït nosaltres mateixos” o

“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots, és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Entre els actors, tots ells del “patillero” concepte “star system català”, en Joel Joan i la Clara Segura, en Pepo Blasco, l’Elena Fortuny i en Josep Julien. Això, clar, atrau a la gent que potser és menys teatrera… I és quan l’obra, que paradoxalment s’anomenava “Intimitat” passa a ser una festa del públic. Que consti que no em considero públic d’elit i assidu, però crec que les normes de comportament al teatre són bàsiques i fàcils de complir. I que refuso totalment el concepte “elitisme” en el món de la cultura i en general. Però m’explico:

- Al darrera, un matrimoni gran que no sentia bé les converses, no entenia les paraules i, fruit de la seva sordesa, cada vegada que expressaven la seva incapacitat auditiva ens n’enteràvem els de 4 files al voltant. A més, no van parar de moure la jaqueta i el bolso -ple de bosses del pryca, crec jo, perquè fotia molt soroll-.

- També al darrera, però una mica més a l’esquerra, dues adolescents ben simpàtiques que es dedicaven a narrar l’escena com si li expliquessin a un cec. “Ara han trencat el disc!” “Ara han entrat per aquella porta!”, “Ara s’ha estirat a terra!”… etc, etc. Molt maques i involucrades en l’obra, però potser en van fer un gra massa.

- A la meva dreta una parella de 30 anyets, on el noi es va passar la funció, atenció: MENJANT CONGUITOS -o una cosa semblant- envasats en una bossa que feia MOLT soroll. Tècnica adoptada pel noi: treure’ls a poc a poc de la bossa. Resultat: soroll igualment incòmode, perllongat per culpa d’una tècnica equivocada. Al final, després de tres mirades, va entendre que potser, al teatre, encara hauríem de tallar-nos -als cinemes ja és una batalla perduda-.

- Per últim, el típic hit: Un atac de tos d’una mitja hora. Una dona gran, que pobra no en té cap culpa, va començar a tossir com una descosida. L’única cosa que li critico és que, quan veia que no li passava de cap manera, no sortís a beure una mica d’aigua, a comprar un caramel al bar del teatre, o qualsevol solució d’urgència.

En definitiva, que l’obra va estar molt bé, no va ser molt íntima gràcies a la interacció dels que ens envoltaven -a mi i a l’Elisabet, que últimament quan va als espectacles li toca “al sector holligan” (Eli dixit)- i que si voleu passar una horeta i quart agradable, la teniu a la Villarroel i no queden gaire entrades.

(Fugida II) Simptomàtic?

Avui, tot volent escriure el concepte “Brain Storm” he escrit “Stone Brain”… Esperem que no sigui una indirecta del meu cervell per referir-se a ell mateix.

Concert dels mags

Infopreliminar: Dream Theater, grup de metall progressiu amb influències de Yes, Rush, Metallica, Génesis, Pink Floyd, Queen, King Crimson, Deep Purple… Però que això no us faci enrera!

Divendres dia 2 va ser la data per retrobar-me amb els fantàstics Dream Theater. Sisena vegada que els veig, i sisena vegada que em fascinen. Aquesta vegada, un però. “Només” van deleitar-nos amb dues hores de concert… Acostumats a les 3 de la darrera gira, una petita decepció pal·liada per la qualitat del seu so, la idoneïtat del set list i la meravellosa perfecció tècnica amb que executen les seves impossibles cançons. Cada composició d’aquests homes amaga darrera una imaginació musical i una perfecció tècnica que no està a l’abast, avui, de gairebé cap altra grup. I porten 20 anys tocant junts, que això també fa. El concert era especialment emotiu perquè vaig portar el meu germà de 15 anys al seu primer concert, va venir el seu pare, un altre amic de la família, el meu cosí, que se’l pot titllar de tot menys de “jebi” i la crítica va ser unànime: un espectacle “superior”, “estan a un altre nivell”. Si us agrada la música, la propera vegada no tingueu por. Les guitarres distorsionades no han de ser un obstacle per gaudir d’una de les bandes més completes que avui hi ha:

El bateria (Mike Portnoy) forma part, des del 2004 del Hall Of Fame de la Modern Drummers, el guardó més notable que pot rebre un bateria. A banda d’això, ha rebut 23 premis de la mateixa escola.

El guitarrista (John Petrucci) va estar fent gira mundial amb el G3, és a dir, compartint escenari amb en Joe Satriani i l’Steve Vai, en una gira que pretenia reunir els tres guitarristes moderns amb més qualitat tècnica.

I el teclista (Jordan Rudess) és un autèntic sonat de la música que ha col·laborat amb David Bowie, Vinnie Moore… i que ha tret 9 discs en solitari, 5 amb Dream Theater i molts d’altres com a col·laborador.

Us recomano, si voleu veure de què són capaços tècnicament, que us mireu aquests enllaços:

Solo Octavarium

o potser millor aquest:

Instrumedley

(és una medley de parts instrumentals de diferents discs, si us hi fixeu a les pantalles apareixen les portades a mesura que canvien de disc)

i si voleu descobrir el que per mi és una de les millors cançons del progressiu, una cançó preciosa que és el final d’un gran disc, aquest és l’enllaç:

Finally Free

A aquells que us va agradar en la seva època Yes, Rush, Queen, Genesis, Jethro Trull o Pink Floyd y que també heu sabut apreciar el metall més modern com Metallica i Iron Maiden, passant fins i tot pel Jazz i la Fusió, feu el favor de fer-vos ja amb un disc. La meva recomanació, Metropolis pt. II: Scenes From a Memory.

I pels freakies que vulgueu saber el set-list a Barcelona, va ser aquest:

Constant Motion

Strange Deja Vu

Blind Faith

Surrounded

Pink Floyd (Cover)

Final de Surrounded

Dark Eternal Night

Spirit Carries On

Forsaken

Take The Time

In The Presence Of My Enemies

Medley (Trial Of Tears, Beyond This Life, Octavarium) (De la medley no n’estic segur, perdó!)

Gràcies

Hi ha gent que pateix una dèria irrefrenable cap a alguna cosa. Alguns és cap al sexe, d’altres cap al menjar, cap a certes disciplines esportives, cap al joc, cap al risc… i evidentment, molts cap a l’art en les seves diferents representacions. La meva particular és la música, i mai entendré algú que no tingui una bona col·lecció de discs favorits i de sintonies que el facin fort quan ho necessita. A mi m’ha salvat d’un bon nombre de tardes de debilitat, m’ha alegrat moments insípids, m’ha fet curts trajectes eterns, m’ha fet gaudir -més- del sexe i m’ha entregat tota la seva delicadesa arrencant-me llàgrimes d’emoció. Per això mai entendré als que poden prescindir de totes aquestes sensacions, o dels pobres que no han trobat el seu raconet d’harmonia amb el medi musical.

En tot cas, fa un mes vaig comprar un iPod. 80GB. Un veritable excés. Molts -aficionats a la música fins i tot- m’han assegurat que no l’ompliré. Jo discrepo. En només un mes, el fet de tenir un espai gairebé inabastable per posar-hi música m’ha ajudat a descobrir ja grans grups que m’han alegrat uns moments vitals no massa alegres de per si. Això vol dir que ara consumeixo molta més música, i molt més variada. Si la llista ja era llarga, ara serà infinita o, com a mínim, haurà d’omplir fins a 80GB!

Alguns dels descobriments, per si us interessen, són coses tan dispars com Pain Of Salvation, Jack Johnson o Richard Bona.