Concert dels mags

Infopreliminar: Dream Theater, grup de metall progressiu amb influències de Yes, Rush, Metallica, Génesis, Pink Floyd, Queen, King Crimson, Deep Purple… Però que això no us faci enrera!

Divendres dia 2 va ser la data per retrobar-me amb els fantàstics Dream Theater. Sisena vegada que els veig, i sisena vegada que em fascinen. Aquesta vegada, un però. “Només” van deleitar-nos amb dues hores de concert… Acostumats a les 3 de la darrera gira, una petita decepció pal·liada per la qualitat del seu so, la idoneïtat del set list i la meravellosa perfecció tècnica amb que executen les seves impossibles cançons. Cada composició d’aquests homes amaga darrera una imaginació musical i una perfecció tècnica que no està a l’abast, avui, de gairebé cap altra grup. I porten 20 anys tocant junts, que això també fa. El concert era especialment emotiu perquè vaig portar el meu germà de 15 anys al seu primer concert, va venir el seu pare, un altre amic de la família, el meu cosí, que se’l pot titllar de tot menys de “jebi” i la crítica va ser unànime: un espectacle “superior”, “estan a un altre nivell”. Si us agrada la música, la propera vegada no tingueu por. Les guitarres distorsionades no han de ser un obstacle per gaudir d’una de les bandes més completes que avui hi ha:

El bateria (Mike Portnoy) forma part, des del 2004 del Hall Of Fame de la Modern Drummers, el guardó més notable que pot rebre un bateria. A banda d’això, ha rebut 23 premis de la mateixa escola.

El guitarrista (John Petrucci) va estar fent gira mundial amb el G3, és a dir, compartint escenari amb en Joe Satriani i l’Steve Vai, en una gira que pretenia reunir els tres guitarristes moderns amb més qualitat tècnica.

I el teclista (Jordan Rudess) és un autèntic sonat de la música que ha col·laborat amb David Bowie, Vinnie Moore… i que ha tret 9 discs en solitari, 5 amb Dream Theater i molts d’altres com a col·laborador.

Us recomano, si voleu veure de què són capaços tècnicament, que us mireu aquests enllaços:

Solo Octavarium

o potser millor aquest:

Instrumedley

(és una medley de parts instrumentals de diferents discs, si us hi fixeu a les pantalles apareixen les portades a mesura que canvien de disc)

i si voleu descobrir el que per mi és una de les millors cançons del progressiu, una cançó preciosa que és el final d’un gran disc, aquest és l’enllaç:

Finally Free

A aquells que us va agradar en la seva època Yes, Rush, Queen, Genesis, Jethro Trull o Pink Floyd y que també heu sabut apreciar el metall més modern com Metallica i Iron Maiden, passant fins i tot pel Jazz i la Fusió, feu el favor de fer-vos ja amb un disc. La meva recomanació, Metropolis pt. II: Scenes From a Memory.

I pels freakies que vulgueu saber el set-list a Barcelona, va ser aquest:

Constant Motion

Strange Deja Vu

Blind Faith

Surrounded

Pink Floyd (Cover)

Final de Surrounded

Dark Eternal Night

Spirit Carries On

Forsaken

Take The Time

In The Presence Of My Enemies

Medley (Trial Of Tears, Beyond This Life, Octavarium) (De la medley no n’estic segur, perdó!)

Gràcies

Hi ha gent que pateix una dèria irrefrenable cap a alguna cosa. Alguns és cap al sexe, d’altres cap al menjar, cap a certes disciplines esportives, cap al joc, cap al risc… i evidentment, molts cap a l’art en les seves diferents representacions. La meva particular és la música, i mai entendré algú que no tingui una bona col·lecció de discs favorits i de sintonies que el facin fort quan ho necessita. A mi m’ha salvat d’un bon nombre de tardes de debilitat, m’ha alegrat moments insípids, m’ha fet curts trajectes eterns, m’ha fet gaudir -més- del sexe i m’ha entregat tota la seva delicadesa arrencant-me llàgrimes d’emoció. Per això mai entendré als que poden prescindir de totes aquestes sensacions, o dels pobres que no han trobat el seu raconet d’harmonia amb el medi musical.

En tot cas, fa un mes vaig comprar un iPod. 80GB. Un veritable excés. Molts -aficionats a la música fins i tot- m’han assegurat que no l’ompliré. Jo discrepo. En només un mes, el fet de tenir un espai gairebé inabastable per posar-hi música m’ha ajudat a descobrir ja grans grups que m’han alegrat uns moments vitals no massa alegres de per si. Això vol dir que ara consumeixo molta més música, i molt més variada. Si la llista ja era llarga, ara serà infinita o, com a mínim, haurà d’omplir fins a 80GB!

Alguns dels descobriments, per si us interessen, són coses tan dispars com Pain Of Salvation, Jack Johnson o Richard Bona.

I.T. Crowd

Tot i que en el món freaky de la xarxa ja és força coneguda, per la resta dels mortals encara no. Per ells va. Si voleu veure la millor sèrie d’humor nerd britànica que he conegut en els darrers anys, IT Crowd és el seu nom. Dos informàtics, el típic que passa de tot i el intel·ligent amb principis d’autisme. Una “jefa” que va posar al seu CV que sabia d’ordinadors sense tenir-ne ni idea. Aquests són els tres protagonistes. I entre ells tres relaten, se’n foten dels clixés de les oficines, se’n carden dels tòpics socials i arrosseguen les situacions fins a l’absurd. Una veritable delícia. A més també apareix un cap boig i egocèntric i un gòtic que va convertir-se després d’escoltar Cradle Of Filth.

De moment hi ha 12 capítols, o dues temporades de sis, com preferiu. Recuperen aquell sabor britànic de l’Escurçó negre, dels Joves, de l’Hotel Fawlty i fins i tot alguns tics dels Monthy Python. De veritat, si voleu gaudir, feu-vos amb aquesta sèrie. (Versió anglesa, no yankee, si us plau).