El Bicing és modern i potser trist

L’Ajuntament i els mitjans no paren de dir-ho: El Bicing és un èxit. I això és veritat, però crec que s’hauria de fer una lectura una mica més profunda del fenomen “Bicing”.

Crec en l’ecologia i crec en la sostenibilitat, i trobo molt encertat l’invent i que la gent es mogui en bicicleta. D’acord, tot és idíl·lic. De cop la gent ha descobert aquest sistema de transport i fins avui ningú havia pensat en anar en bici… MENTIRA! que diria en Palomino. El que reflecteix l’èxit del bicing és la manca de recursos de la majoria de joves catalans. El perfil d’usuari de bicing és clar: gent jove que no ha accedit al cotxe i que passa de metros i busos. No vull dir que molts d’ells no es moguin amb un esperit ecològic i sostenible, que segur. Ni que el fet de tenir cotxe fes que abandonessin aquest mitjà. Només que es palien -o s’adapten- mancances del sistema amb nous serveis. En part bé. Però en part, és posar draps per tapar forats. Igual que la gent que recull menjar a les portes dels “súpers” o aquells que hem de moblar-nos el pis amb els mobles que han tirat els nostres veïns més benestants. Ho disfressen de modernitat quan en realitat és una evidència que molts no arribem al nivell de vida que exigeix la nostra societat. Que consti que considero que aquest nivell de vida per mi és totalment desmesurat i per tant m’agradaria que molts rebaixessin el seu. Però en tot cas, i atenent al context, crec que tot plegat és una evidència més de la desigualtat. No és que cregui que tots hàgim de tenir el nivell de vida dels que més consumeixen, sinó al revés.

 I aquests que no arribem som gent que ve de famílies benestants, d’aquí, gent treballadora que s’ha fet un racó a força d’hores i esforços i nascuda aquí. No vull pensar en els que neixen al Senegal i arriben amb res.

Joguines trencades

(Imatge que ha inspirat aquest escrit…)

Qui no recorda la sensació de petit, quan tenies aquelles imperioses ganes de jugar amb aquella joguina nova que acabava de regalar-te el Pare Noel o els Reis?

Si és fàcil recordar aquella sensació meravellosa, també és fàcil recordar aquella sensació de frustració quan, tot neguitós, obries el paquet amb la joguina i descobries que no tenia piles, i que era diumenge. No existien les botigues que obren 365 dies l’any, 7 dies a la setmana i 24 hores al dia i per això no tenir piles era el mateix que dir: espera fins dilluns, i si no tens molts deures, potser podràs jugar una estona petita.

No era el mateix. Jugar un dilluns era com no jugar, gairebé. No podies passar-t’hi tota la tarda perquè arribaves a les 6 de l’escola i a les 7:30 la mare, aquell ésser increïble, referent de tot el teu món, ja volia que anessis a la banyera. Quina tristor! La joguina no té piles i jo no podré gaudir-la com es mereix fins la setmana que ve!

També podia donar-se que la joguina fos realment decebedora. Aleshores, en el meu cas, la tristor m’envaïa i em feia plorar. No era perquè jo no tingués una joguina divertida, ni perquè fos tan egoista de pensar que havia perdut l’ocasió de tenir-ne una. Era que em feia pena que el Pare Noel, o qui m’hagués regalat la joguina, hagués perdut el temps o els diners en allò. En certa mesura, tenia la sensació d’estafa, però multiplicada per 10.000. Perquè per mi, els diners i el temps quan era petit eren una cosa d’incalculable valor. Ara ho és només el temps.

Recupero totes aquestes sensacions perquè l’altre dia, tot jugant un futbolí amb uns amics, se’ns va trencar. I jo vaig recuperar la vella sensació de decebre’m per una tonteria. Em va encantar. Vaig retrobar el plaer de patir per coses que no poden fer-te patir, de sentir tristor per coses que no te n’haurien de fer… en definitiva, de ser petit i preocupar-te per coses que tenen fàcil solució. No és que m’agradi patir, no. És que m’agrada patir per coses que sé que es solucionen amb facilitat, perquè vol dir que ni et preocupes realment, ni d’altres coses més greus t’atabalen.

I el que és més important: te n’adones que, patir, sempre es pot patir per tot, però que realment poques coses mereixen el teu patiment real.

I fins aquí aquesta cutre-classe de pensament positiu barat. Demà tornarem amb: com meditar a l’autobus quan va ple i no hi cap ni una agulla, relaxar-se amb Death Metal de fons a tot volum i com no assassinar al veí que fa obres des de fa 2 mesos i que cada matí et desperta a les 8:30 a cops de martell, entre d’altres tallers apassionants i tan útils com aquest post!

Neixo

Com a bloc. Sóc el primer intent voluntari i conscient de néixer. Veig una llum que no sé si em serà amiga, i que tampoc sé si veure durant gaire temps. Comunicar, és el que vull. Compartir, també. I finalment, empatitzar amb aquells blocs que s’expressin com jo. Qui m’ha parit es dedica també a això. A comunicar.

Crec en la humanitat i en la seva maduresa, però constantment s’esforça a fer-me veure que no hauria de fer-ho. En forma de desigualtat, d’injustícia, d’incomprensió, d’intolerància… Tòpic. I real.

D’això, i de moltes altres quotidianitats, parlaré amb qui em vulgui escoltar. Només sóc un bloc.