No podia suportar la incertesa. Es trobava aïllat. Segurament per la paranoia arribada d’un passat conformador de tot un sistema de valors. D’un aprenentatge, una concepció del món que li havien explicat i que no havia experimentat. D’uns axiomes rebatibles, d’un individualisme difícil de comprendre i d’una desgraciada casualitat que l’havia fet néixer en un context que avui seguia tan allunyat dels altres entorns complementaris que els convertia en incompatibles. Provava de compartir aquests pensaments. I trobava interlocutors vàlids. Es preguntava, però, per què. No per què els trobava, sinó per què no eren, inclòs ell, capaços de reaccionar.
Avui no puc estar-me’n. Fa molts dies que no escric al bloc, però avui ho necessito. Llegiu aquest article i després deixeu el comentari que us vingui de gust. És increïble! És una reflexió brillant, irrefutable, perfectament argumentada i recolzada en uns fonaments irrompibles. No entenc com el món no va millor, amb visionaris com aquest!
Por fortuna, comienza a remitir esa epidemia de novelas retrospectivas, que reconstruyen una historia dudosa, llena de referencias esotéricas e inverosímiles. Ha resultado entretenida mientras duró, eso sí, siempre que no nos la hayamos tomado demasiado en serio.
Ahora emerge otro tipo de narrativa, más bien de ciencia ficción, de la que es un buen ejemplo Materia oscura, de J.J. Gómez Cadenas, científico español que ejerce como tal, como le ocurrió al precursor del género, Isaac Asimov. Lo digo porque el presente artículo está a caballo entre la historia que no sucedió y el futurible que podría acontecer: ¿Qué pasaría si Israel no existiera?
Para empezar, desaparecería el único país democrático de la zona, con libertad de partidos, prensa sin mordaza y oposición política que puede manifestarse como tal. Claro que tampoco morirían civiles palestinos a manos de soldados israe-líes, por supuesto, pero probablemente su situación no sería mejor que la actual, en que también hay árabes asentados en Israel, y bien asentados, desde millonarios a ministros del Gobierno.
Los países de Oriente Medio, faltos de la coartada de Israel, seguirían marginando a los palestinos y hasta podrían mantenerlos en campos de refugiados. Eso sí: Egipto quizás se anexionase Gaza, y Jordania haría lo propio con el otro lado del río Jordán.
Sin la disuasión que hoy ejerce el Estado israelí, los países árabes probablemente guerrearían todos contra todos, los extremistas se apoderarían de Argelia y Marruecos, el islamismo desestabilizaría el Golfo Pérsico y hasta podrían desaparecer los raros estados laicos, como Túnez. Todo esto es una hipótesis casi literaria, por supuesto. Pero plausible. En su día realicé un ejercicio parecido con la presunta desaparición de Estados Unidos y, debido al proamericanismo que se me achacó, logré que muchos lectores me pusieran a parir. Imagino que lo mismo volverá a suceder ahora. Pero qué le voy a hacer, si lo cuento tal como lo veo.
Enguany ha tancat el festival OVNI 2008. Una cita ineludible pels amants als documentals i reportatges transgressors, socials, anti-sistema i alhora interessants per tothom. Per exemple, és gràcies al festival OVNI 2006 que vaig entendre moltíssima part del conflicte Israel-Palestina quan vaig veure “Peace, Propaganda and the Promised Land: The US Media on the conflict Israel-Palestina”.
I és gràcies al d’enguany que m’he refermat en algunes de les sospites anticapitalistes i totalment contràries al liberalisme salvatge que avui governa el món occidental. Model que desgraciadament gairebé tothom, i sobretot el món asiàtic, vol copiar pensant que seran més feliços i viuran millor. Un desastre.
Primer vaig tenir el plaer de veure un reportatge anomenat “Office Tigers” (Liz Mermin, 2006), que explicava a la perfecció el nou colonialisme occidental a països com l’Índia, on empresaris blanquets volen imposar el model occidental d’empresa, de competitivitat, de relacions socials basades en el món laboral, de la concepció i optimització del temps, del perillós i equivocat axioma capitalista “temps=diners” i fins i tot de com ha de vestir cada treballador per oferir una imatge més agradable a ulls d’un occidental. El mètode és ben senzill: el documental només ens mostra, sense cap narrador, situacions que es viuen en aquella empresa. Des del tracte superb i prepotent cap als treballadors fins al “Where’s your tide?” (On és la seva corbata?) gairebé fetitxista del propietari cap a tots els treballadors que van tenir la mala sort d’oblidar-la el dia que el cap es feia el simpàtic davant de la càmera. Els periodistes que han gravat el documental van vendre la moto als directius de l’empresa de que volien fer un reportatge per enaltir la gran feina que havien fet, i això els va donar via lliure per estar presents a totes les reunions. Si podeu, mireu-lo. I si treballeu a una gran multinacional, prepareu-vos per agafar mania als vostres caps. No l’he pogut trobar on-line, però us el recomano moltíssim.
Un segon documental, produït a Suècia i que es diu “Surplus: Terrorized into being consumers” (Erik Gandini, 2003), va ser el segon plat anticapitalista del festival. Més demagògic, sensacionalista i radical en el seu missatge que “Office Tigers” i pel meu gust massa exagerat. Però serveix per constatar el rumb boig a que ens condueix el consumisme descontrolat al que estem avesats. I a més és molt amè. Basen tot el vídeo en les idees de John Zerzan. Estic d’acord en tot el que diuen, però espero que la solució definitiva no hagi de ser la que es proposa i que trobem una alternativa. El podeu veure sencer si voleu just aquí abaix, o clicant aquí, o potser us funcionarà millor al Youtube, que hi és, però en set parts.
També va haver-hi d’altres documentals amb temàtiques diferents i interessants.
El més dur, però alhora el que més em va agradar, va ser Fallujah (Deep Dish TV, 2005), un documental creat entre cineastes iraquians i nord-americans que em va tenir colpit durant la mitja hora que dura i que em va arrencar alguna llàgrima d’impotència. S’explica la situació que va viure aquesta ciutat l’any 2004 i que avui encara dura, arrel de la segona guerra a l’Iraq. La premsa ha comparat la situació amb el que va viure la població civil de Gernika o Groznic. El recomano moltíssim. Podeu veure’l clicant aquí, impossible posar-lo directament al bloc.
Un altre va ser el “Tunnel Trade” (Saeed Taji Fauroki, 2007), 21 minutets i molt interessant perquè explica els túnels que els palestins de Gaza construeixen a la frontera amb Egipte, justament a Rafah, on fa pocs dies Hamas va atacar la frontera i va quedar oberta durant uns dies. Aquests túnels creen molta controvèrsia fins i tot dintre de Palestina, ja que alguns asseguren que els volen per aconseguir, per exemple, medicines que Israel no deixa entrar al país, i d’altres creuen que s’usen per entrar-hi armes que alimenten la guerra entre les diferents faccions àrabs. Mireu-lo al mateix bloc o aquí.
O “The Mall”, 12 minuts on s’expliquen les dificultats d’alguns palestins que treballen a Israel per travessar la frontera des de que s’ha endurit el règim fronterer i que han optat per viure com sense sostres en un gran magatzem per acabar, en condicions infrahumanes.
L’Ajuntament i els mitjans no paren de dir-ho: El Bicing és un èxit. I això és veritat, però crec que s’hauria de fer una lectura una mica més profunda del fenomen “Bicing”.
Crec en l’ecologia i crec en la sostenibilitat, i trobo molt encertat l’invent i que la gent es mogui en bicicleta. D’acord, tot és idíl·lic. De cop la gent ha descobert aquest sistema de transport i fins avui ningú havia pensat en anar en bici… MENTIRA! que diria en Palomino. El que reflecteix l’èxit del bicing és la manca de recursos de la majoria de joves catalans. El perfil d’usuari de bicing és clar: gent jove que no ha accedit al cotxe i que passa de metros i busos. No vull dir que molts d’ells no es moguin amb un esperit ecològic i sostenible, que segur. Ni que el fet de tenir cotxe fes que abandonessin aquest mitjà. Només que es palien -o s’adapten- mancances del sistema amb nous serveis. En part bé. Però en part, és posar draps per tapar forats. Igual que la gent que recull menjar a les portes dels “súpers” o aquells que hem de moblar-nos el pis amb els mobles que han tirat els nostres veïns més benestants. Ho disfressen de modernitat quan en realitat és una evidència que molts no arribem al nivell de vida que exigeix la nostra societat. Que consti que considero que aquest nivell de vida per mi és totalment desmesurat i per tant m’agradaria que molts rebaixessin el seu. Però en tot cas, i atenent al context, crec que tot plegat és una evidència més de la desigualtat. No és que cregui que tots hàgim de tenir el nivell de vida dels que més consumeixen, sinó al revés.
I aquests que no arribem som gent que ve de famílies benestants, d’aquí, gent treballadora que s’ha fet un racó a força d’hores i esforços i nascuda aquí. No vull pensar en els que neixen al Senegal i arriben amb res.
La mare, el pare i jo vem compartir la tasca de fer-me veure la llum ara fa 26 anys, i des d'aleshores he aconseguit aprendre a estimar, construir molts principis, voler trobar la felicitat i fer-me periodista. Confio en la vida i en la gent i només m'agradaria que no em decebin.
