Gràcia 2008: L’hegemonia del Mojito

Aquest ha estat l’any de la consagració del mojito –o en la majoria de casos, combinacions diria que aleatòries de llimona, algun alcohol, menta i gel-. Els bars pakistanesos, iranians, palestins i catalans s’han convertit en brasilers! Els simpàtics musulmans amb banderes del brasil al cap, venent mojitos originaris de Cuba en unes festes tradicionals catalanes. M’agafen tics d’esquizofrènia identitària. Em sembla genial, les identitats estan per enriquir-nos tots de totes, no per excloure. Però és gairebé com una broma dels Monty Python. En un bar me n’adono que els fan amb Vodka russa. I jo ja no sé què pensar. En un altre, el venen directament fet, com a producte industrial. De la Martini, crec que és. La capitalització de la tradició d’un altre origen a l’occident. El de sempre, penso.

Encuriosit pel fenomen, faig recompte: baixant per Francisco Giner, a les diferents terrasses també s’imposa el mojito. En compto fins a 18, per les 14 cerveses i els 5 combinats de diferents colors. “Hi ha més mojitos que birres!”, m’exclamo. A unes festes eminentment “birreres”. Què curioses, les modes.

I quan ja penso que estic prou atordit de la inèrcia “mojitera” que s’ha imposat aquest any al que considero és la veritable festa major de Barcelona, arriba la traca final. Al carrer Siracusa la irrupció d’una noia molt maca i simpàtica m’extreu dels meus pensaments. Per l’estètica és una mica hippie. S’atura davant meu, i amb la meva auto estima fugida des de fa uns mesos, sé que ho fa per oferir-me algun tipus de transacció que li interessa, ja sigui vendre’m alguna cosa o demanar-me un cigar. Era la primera. I què volia vendre?! Sí, és fàcil d’encertar. “Mojito frio? Tres euros! En los bares vale cinco!”. Al·lucino. Somric –perquè ja estava indignat amb tant mojito- i li dic que no, que moltes gràcies.

Sembla com si tots els bars haguessin tingut la mateixa idea brillant. O això, o és que jo no me n’adono de res fins que ja està totalment imposat. Seguint al referent Baldrich, segur que més d’un va dir “tinc un pla genial per aquestes festes de Gràcia, senyor!”. Com sempre, els plans d’en Baldrich no eren tant genials i els mojitos eren al vespre, ja no la nit, més fàcils de trobar que un cafetó.

La implicació de França en el genocidi ruandès

Avui publiquen els mitjans de comunicació que una comissió d’investigació instaurada fa dos anys pel govern ruandés acusa França i alguns dels seus líders polítics de participar en el genocidi que Ruanda va viure l’any 94. Alguna gent s’ha vist sorpresa, però si es busca a les hemeroteques és fàcil veure que això no és cap novetat.

Aquesta notícia no sorprén ningú que conegui una mica el cas ruandès. El genocidi es va iniciar quan l’avió del que era president (Hutu) Juvenal Habyarimana va ser interceptat per míssils terra-aire. Una de les teories és que el va volar el mateix exèrcit ruandès enfadat per les concessions que Habyarimana feia als tutsis –més aviat poques, però massa per als radicals hutus que cultivaven un odi irracional contra la ètnia tutsi des de feia mesos-. L’altra, la que interessa a França, que va ser el Front Patriòtic Ruandès (FPR) des d’Uganda, una opció força difícil de creure. Curiosament l’avió venia de París, i era un avió de l’exèrcit francès que el govern Chirac havia ofert “per raons de seguretat” al president.

En tot cas, sempre ha sonat que França hi estigués involucrada i conegués els propòsits dels militars ruandesos i de les forces Interhamwe, gent civil armada pel govern hutu –i per França, diuen- per estendre el genocidi de la manera més “eficient” possible. Els francesos no estaven especialment interessats en Ruanda, però si en l’est de la RDCongo, perquè allà és on hi ha materials valuosos, como els famosos minerals anomenats popularment Coltan. I, evidentment, en no perdre el seu poder regional a la zona dels grans llacs. Sembla que el señor Habyarimana no estava especialment interessat en cedir el domini territorial i els beneficis a França, i aquest podria ser un dels orígens pels quals França recolzés de manera directa –amb material, donacions i segons el nou informe fins i tot efectius militars- el seu govern. Era una bona manera de reanimar la seva potència a la zona i de buscar nous aliats i gent que els degués favors. Necessitava que un govern més fort i més amic s’encarregués de la regió. I aquest govern podia arribar d’una revolució hutu radical, encara que això arribés des del mateix govern.

Amb el que no va comptar França va ser amb que els del FPR entrarien des d’Uganda tan ben armats. O sí. En tot cas, l’actitud de França va ser igual a la de Bèlgica, és a dir, deixar que l’exèrcit hutu i la Interhamwe cometessin els assassinats que van cometre. D’aquí la fugida de les forçes de l’ONU, vergonyosa. Durant llargues sessions a les UN, es discutia si allò era o no un genocidi. A l’hora, milers de persones morien esperant que es decidissin a considerar-lo com a tal. Això mai va arribar.

El tret va sortir malament a França perquè avui sembla que el Govern de Paul Kagame -el líder militar del FPR, per cert- no està per la feina de col·laborar amb els francesos precisament perquè coneix bé quin paper van jugar durant les tràgiques dates del genocidi.

S’ha entrat en un joc d’acusacions entre París i Kigali. El que és cert és que França, a diferència d’altres països com Bèlgica o els EUA no ha demanat mai perdó. Que França va dur a terme l’operació turquesa que va servir per salvar a molts dels ideòlegs i executors hutus del genocidi i que s’ha negat a desclassificar informacions prèvies al genocidi on s’hi podria veure esquitxada per la seva participació o com a mínim permissivitat en la preparació del genocidi. És a dir que aquest informe, que caldrà estudiar, s’encabeix en aquesta dialèctica encetada fa ja anys.

No hem d’oblidar que Ruanda és avui el país més densament poblat de l’Àfrica amb 11 milions d’habitants en un territori més petit que Catalunya i que és una regió de molta influència a la zona de l’Àfrica central. De fet, la que més. Si no, com s’entén que pugui dominar a la RDCongo, quan és infinitament més gran?

(Fugida IV): Acompanyants

No podia suportar la incertesa. Es trobava aïllat. Segurament per la paranoia arribada d’un passat conformador de tot un sistema de valors. D’un aprenentatge, una concepció del món que li havien explicat i que no havia experimentat. D’uns axiomes rebatibles, d’un individualisme difícil de comprendre i d’una desgraciada casualitat que l’havia fet néixer en un context que avui seguia tan allunyat dels altres entorns complementaris que els convertia en incompatibles. Provava de compartir aquests pensaments. I trobava interlocutors vàlids. Es preguntava, però, per què. No per què els trobava, sinó per què no eren, inclòs ell, capaços de reaccionar.

Tothom pot escriure de tot?

Avui no puc estar-me’n. Fa molts dies que no escric al bloc, però avui ho necessito. Llegiu aquest article i després deixeu el comentari que us vingui de gust. És increïble! És una reflexió brillant, irrefutable, perfectament argumentada i recolzada en uns fonaments irrompibles. No entenc com el món no va millor, amb visionaris com aquest!

Article original (deixeu-hi post) 

¿Qué pasaría si Israel no existiera?

Enrique Arias Vega
Periodista

Por fortuna, comienza a remitir esa epidemia de novelas retrospectivas, que reconstruyen una historia dudosa, llena de referencias esotéricas e inverosímiles. Ha resultado entretenida mientras duró, eso sí, siempre que no nos la hayamos tomado demasiado en serio.

Ahora emerge otro tipo de narrativa, más bien de ciencia ficción, de la que es un buen ejemplo Materia oscura, de J.J. Gómez Cadenas, científico español que ejerce como tal, como le ocurrió al precursor del género, Isaac Asimov. Lo digo porque el presente artículo está a caballo entre la historia que no sucedió y el futurible que podría acontecer: ¿Qué pasaría si Israel no existiera?

Para empezar, desaparecería el único país democrático de la zona, con libertad de partidos, prensa sin mordaza y oposición política que puede manifestarse como tal. Claro que tampoco morirían civiles palestinos a manos de soldados israe-líes, por supuesto, pero probablemente su situación no sería mejor que la actual, en que también hay árabes asentados en Israel, y bien asentados, desde millonarios a ministros del Gobierno.

Los países de Oriente Medio, faltos de la coartada de Israel, seguirían marginando a los palestinos y hasta podrían mantenerlos en campos de refugiados. Eso sí: Egipto quizás se anexionase Gaza, y Jordania haría lo propio con el otro lado del río Jordán.

Sin la disuasión que hoy ejerce el Estado israelí, los países árabes probablemente guerrearían todos contra todos, los extremistas se apoderarían de Argelia y Marruecos, el islamismo desestabilizaría el Golfo Pérsico y hasta podrían desaparecer los raros estados laicos, como Túnez. Todo esto es una hipótesis casi literaria, por supuesto. Pero plausible. En su día realicé un ejercicio parecido con la presunta desaparición de Estados Unidos y, debido al proamericanismo que se me achacó, logré que muchos lectores me pusieran a parir. Imagino que lo mismo volverá a suceder ahora. Pero qué le voy a hacer, si lo cuento tal como lo veo.

OVNI 2008: Globalització, liberalisme i capitalisme ben identificats

Enguany ha tancat el festival OVNI 2008. Una cita ineludible pels amants als documentals i reportatges transgressors, socials, anti-sistema i alhora interessants per tothom. Per exemple, és gràcies al festival OVNI 2006 que vaig entendre moltíssima part del conflicte Israel-Palestina quan vaig veure “Peace, Propaganda and the Promised Land: The US Media on the conflict Israel-Palestina”.

I és gràcies al d’enguany que m’he refermat en algunes de les sospites anticapitalistes i totalment contràries al liberalisme salvatge que avui governa el món occidental. Model que desgraciadament gairebé tothom, i sobretot el món asiàtic, vol copiar pensant que seran més feliços i viuran millor. Un desastre.

Primer vaig tenir el plaer de veure un reportatge anomenat “Office Tigers” (Liz Mermin, 2006), que explicava a la perfecció el nou colonialisme occidental a països com l’Índia, on empresaris blanquets volen imposar el model occidental d’empresa, de competitivitat, de relacions socials basades en el món laboral, de la concepció i optimització del temps, del perillós i equivocat axioma capitalista “temps=diners” i fins i tot de com ha de vestir cada treballador per oferir una imatge més agradable a ulls d’un occidental. El mètode és ben senzill: el documental només ens mostra, sense cap narrador, situacions que es viuen en aquella empresa. Des del tracte superb i prepotent cap als treballadors fins al “Where’s your tide?” (On és la seva corbata?) gairebé fetitxista del propietari cap a tots els treballadors que van tenir la mala sort d’oblidar-la el dia que el cap es feia el simpàtic davant de la càmera. Els periodistes que han gravat el documental van vendre la moto als directius de l’empresa de que volien fer un reportatge per enaltir la gran feina que havien fet, i això els va donar via lliure per estar presents a totes les reunions. Si podeu, mireu-lo. I si treballeu a una gran multinacional, prepareu-vos per agafar mania als vostres caps. No l’he pogut trobar on-line, però us el recomano moltíssim.

Un segon documental, produït a Suècia i que es diu “Surplus: Terrorized into being consumers” (Erik Gandini, 2003), va ser el segon plat anticapitalista del festival. Més demagògic, sensacionalista i radical en el seu missatge que “Office Tigers” i pel meu gust massa exagerat. Però serveix per constatar el rumb boig a que ens condueix el consumisme descontrolat al que estem avesats. I a més és molt amè. Basen tot el vídeo en les idees de John Zerzan. Estic d’acord en tot el que diuen, però espero que la solució definitiva no hagi de ser la que es proposa i que trobem una alternativa. El podeu veure sencer si voleu just aquí abaix, o clicant aquí, o potser us funcionarà millor al Youtube, que hi és, però en set parts.

També va haver-hi d’altres documentals amb temàtiques diferents i interessants.

El més dur, però alhora el que més em va agradar, va ser Fallujah (Deep Dish TV, 2005), un documental creat entre cineastes iraquians i nord-americans que em va tenir colpit durant la mitja hora que dura i que em va arrencar alguna llàgrima d’impotència. S’explica la situació que va viure aquesta ciutat l’any 2004 i que avui encara dura, arrel de la segona guerra a l’Iraq. La premsa ha comparat la situació amb el que va viure la població civil de Gernika o Groznic. El recomano moltíssim. Podeu veure’l clicant aquí, impossible posar-lo directament al bloc.

Un altre va ser el “Tunnel Trade” (Saeed Taji Fauroki, 2007), 21 minutets i molt interessant perquè explica els túnels que els palestins de Gaza construeixen a la frontera amb Egipte, justament a Rafah, on fa pocs dies Hamas va atacar la frontera i va quedar oberta durant uns dies. Aquests túnels creen molta controvèrsia fins i tot dintre de Palestina, ja que alguns asseguren que els volen per aconseguir, per exemple, medicines que Israel no deixa entrar al país, i d’altres creuen que s’usen per entrar-hi armes que alimenten la guerra entre les diferents faccions àrabs. Mireu-lo al mateix bloc o aquí.

O “The Mall”, 12 minuts on s’expliquen les dificultats d’alguns palestins que treballen a Israel per travessar la frontera des de que s’ha endurit el règim fronterer i que han optat per viure com sense sostres en un gran magatzem per acabar, en condicions infrahumanes.

El Bicing és modern i potser trist

L’Ajuntament i els mitjans no paren de dir-ho: El Bicing és un èxit. I això és veritat, però crec que s’hauria de fer una lectura una mica més profunda del fenomen “Bicing”.

Crec en l’ecologia i crec en la sostenibilitat, i trobo molt encertat l’invent i que la gent es mogui en bicicleta. D’acord, tot és idíl·lic. De cop la gent ha descobert aquest sistema de transport i fins avui ningú havia pensat en anar en bici… MENTIRA! que diria en Palomino. El que reflecteix l’èxit del bicing és la manca de recursos de la majoria de joves catalans. El perfil d’usuari de bicing és clar: gent jove que no ha accedit al cotxe i que passa de metros i busos. No vull dir que molts d’ells no es moguin amb un esperit ecològic i sostenible, que segur. Ni que el fet de tenir cotxe fes que abandonessin aquest mitjà. Només que es palien -o s’adapten- mancances del sistema amb nous serveis. En part bé. Però en part, és posar draps per tapar forats. Igual que la gent que recull menjar a les portes dels “súpers” o aquells que hem de moblar-nos el pis amb els mobles que han tirat els nostres veïns més benestants. Ho disfressen de modernitat quan en realitat és una evidència que molts no arribem al nivell de vida que exigeix la nostra societat. Que consti que considero que aquest nivell de vida per mi és totalment desmesurat i per tant m’agradaria que molts rebaixessin el seu. Però en tot cas, i atenent al context, crec que tot plegat és una evidència més de la desigualtat. No és que cregui que tots hàgim de tenir el nivell de vida dels que més consumeixen, sinó al revés.

 I aquests que no arribem som gent que ve de famílies benestants, d’aquí, gent treballadora que s’ha fet un racó a força d’hores i esforços i nascuda aquí. No vull pensar en els que neixen al Senegal i arriben amb res.