Haruki Murakami, què m’expliques?

Fa dies vaig acabar de llegir “Kafka a la platja”. Una novel·la estranya que evoca sentiments i viatges introspectius amb un laconisme inusual i situacions que als ulls occidentals poden semblar d’una sordidesa i frivolitat gairebé incomprensibles i alhora d’un romanticisme extraordinari i malaltís.

Murakami t’arrossega al seu món. Murakami és pura atmòsfera. El misteri de “Kafka a la platja” radica en el desconeixement no tant d’un element formal, sinó ideal. “Perquè passa tot?” et sorprens preguntant mentre llegeixes. Gràcies a això l’univers d’en Kafka Tamura t’abraça i l’escenari de l’obra adquireix unes tonalitats ineludibles durant la lectura. Ets a cada espai del llibre, buscant respostes a cada cantonada. Metàfores gegants proven de donar-te eines per entendre per què passa tot, o com a mínim, què passa. Metàfores més subtils i discretes t’esboçen un efímer somriure i t’encenen milers de connexions neuronals que has de controlar. Entens les metàfores com vols i en busques de noves, per trobar-hi noves respostes.

L’altre plat fort de “Kafka a la platja” són els seus actors. T’hi sents partícip gràcies a ells, que ho són tot. En coneixes les reflexions i sents amb ells. La solitud, la lluita, la nostàlgia, l’esperança, la bondat, les pors, les passions, els desitjos, els traumes, els dubtes. Empatisses amb tots els sentiments i te’ls creus. Són personatges amb un caràcter però tots els matisos. Sobretot en Kafka Tamura i l’Oshima.

Gràcies a l’estil directe que utilitza i l’agilitat en l’acció Murakami et reté en la seva lectura. La poètica que transpira el món Murakami i els seus personatges es conjuga amb la velocitat i el ritme que molts cops demanem, injustament, a les obres. El misteri t’enganxa, la metàfora et convida a la reflexió i els personatges et demanen que els escoltis en la seva humanitat.

Once: Música i bones sensacions

Deliciosa sorpresa la que em vaig endur ahir. Feia temps havia sentit que en Gorina deia al seu programa “La finestra indiscreta” que Once era una gran pel·lícula, i s’atrevia a assenyalar-la fins i tot com a una de les millors de l’any. Potser exagerava, vaig pensar. I no.

Once no és una gran història, ni una gran producció, ni una història d’amor rodona i perfecta i ni tan sols una història d’amor amb dificultats i rebuscada. Once és una història i punt. Això sí, ben narrada, ben explicada i amb molta, molta música. Música preciosa, per cert, que serveix d’embolcall perfecte a escenes quotidianes carregades de detalls. Els dos protagonistes estan en una situació complicada quan es troben i descobreixen que la força de la música els pot unir, els pot fer revifar, els pot empènyer a somriure i il·lusionar-se de nou. No és una pel·lícula amb pretensions, només vol mostrar coses boniques dintre d’un món potser no tan alegre, només vol ensenyar la il·lusió d’uns personatges i la seva passió per la música, tot des d’un punt de vista molt real, molt poc pretensiós… i tot i aquesta simplicitat, aconsegueix fer-te somriure, aconsegueix fer-te plorar, aconsegueix que vulguis tornar a escoltar les seves músiques i que passis poc menys d’una hora i mitja enamorat de la història que t’expliquen sense explicar-te res especialment important. A més, el protagonista i compositor de la música, Glen Hansard, fa una feina boníssima de doble interpretació, tant dramàtica com musical, que dona qualitat a un dels musicals més barats de producció i amb millors resultats que conec.

Ara, tampoc vull crear-vos massa expectatives, que després és quan vénen les frustracions. Va haver-hi gent al cinema que es va agobiar perquè “cantaven massa”, la pel·lícula té un ritme a les escenes més aviat lent -tot i que en una mesura perfectament suportable, crec jo- i potser si espereu una gran cosa, us decepcionareu. Acostuma a passar que quan te’n parlen tan bé d’una peli acabes dient que “no era tan bona”. No voldria que us passi amb aquesta pel·lícula, i menys per culpa d’una crítica eufòrica i totalment personalíssima.

La pel·lícula, a més, té un punt de dogma que a mi a priori em va espantar: no m’agrada el dogma, o com a mínim em costa d’empassar. Tampoc sóc un expert en aquest estil i la veritat és que potser parlo sense saber. Però el que sí sé és que el que he vist, no m’ha convençut mai gaire, més aviat m’ha marejat una mica o se m’ha fet pesat, lent i etern. En aquest cas no. El dogma que presenta “Once” és delicat, té missatge i sentit. Una càmera no es mou perquè sí, o no es queda fixa perquè al director li semblava bé. Una càmera es queda fixa perquè vol mostrar-te un detall fàcil d’identificar, o es mou perquè estàs caminant cap enrere seguint una noia que descobreix per primera vegada com sona la lletra que acaba de composar per una cançó. Diguéssim que potser és un dogma poc subtil, però quan es parla d’aquest estil agraeixo que no ho sigui: quan ho és en excés em costa tant identificar la subtilesa que aquesta es converteix en avorriment o sensació de no estar entenent el que et volien transmetre. A “Once”, això no passa. O no em va passar.

En definitiva, que si teniu dies tontos, d’aquests en que ploraríeu amb un anunci de turrons o amb una escena delicada de qualsevol serie chorra de la tele, aquesta pel·lícula us encantarà. Si hi aneu esperant una pel·lícula trepidant, amb grans escenes, diàlegs prefabricats i tòpics previsibles, la odiareu. I si hi aneu disposats a deixar-vos emportar per la música i les coses bones de la vida -que també hi han, incrèduls- crec que passareu una molt bona estona i segurament us emocionareu. Jo li poso un 9 sobre 10. I estic d’acord amb en Gorina, és una de les millors pel·lícules d’aquest any que acabem de deixar.

Després de mi, reflexiona

Vaig estar veient l’obra de “Després de mi, el diluvi” a l’Espai Lliure. Em va faltar alguna cosa. Tot i que el tema em va semblar molt interessant i a priori em sembla una proposta molt original i necessària, l’obra va perdre una mica de força en la seva execució.

Pels qui no ho sàpiguen, “Després de mi, el diluvi” denuncia l’actitud d’occident -en aquest cas d’un europeu- en relació a la realitat africana: guerra finançada per occident a partir del tràfic de matèries desitjades. En aquest cas es parla del coltan, material que s’utilitza per fer mòbils, videojocs i diferents objectes prescindibles que a l’Àfrica no deixen de ser de luxe i que a Occident utilitzem i consumim de forma indiscriminada. Els europeus hi van i, igual que passa amb l’or o els diamants, canvien, en tràfic il·legal, coltan per armes. La “gràcia” de la història és que el 80% del coltan mundial es troba localitzat a un sol país, a la República Democràtica del Congo, cosa que encara fa més evident l’explotació i espoliació a que es sotmet aquest país, que paradigmàticament no ha augmentat la seva riquesa des de que s’ha començat a comercialitzar aquesta preuada matèria. Aquest tràfic compta amb la connivència de totes les grans potencies occidentals i poc s’hi ha fet per aturar-lo. En aquest context l’obra aprofita per tocar molts temes de la realitat africana, com el dels nens soldat, conseqüència directa del tràfic de matèries, la mobilitat a l’Àfrica, la misèria, la malaltia o la falta de recursos absoluta.

L’acció ens situa a un hotel d’europeus a Kinshasa, capital del Congo, -però podria ser a qualsevol altre país africà on el tràfic de matèries valuoses sigui una realitat quotidiana- i representa la trobada d’un natiu amb un europeu de negocis. En el diàleg, el natiu fa evidents les condicions en que viu una població en gran part per culpa de la complicitat occidental de girar la cara a la realitat africana. Una immensa Viky Peña fa els efectes de traductora d’aquest personatge africà -que no apareix a l’obra, no sé si potser per emfatitzar en la invisibilitat que un africà té a Occident- i l’Andreu Benito fa d’home de negocis.

Però com deia, l’obra perd força en la seva execució. Li falta suc. Per mi es queda en tòpics, en una visió molt superficial, no té l’impacte que hauria de tenir. El passatge podria durar menys minuts i estar encabit en més situacions similars on es retratés la realitat africana, on es fes evident la complicitat de tots els occidentals i que reflectís el procedir dels homes de negocis -que ens representen a tots- a l’Àfrica. L’obra és només un reflex, un mirall que reflecteix el que passa al continent africà, però no fa l’exercici de criticar o fer treure els colors a l’espectador europeu. Li falta potser clavar-li un cop ben fort a l’occidental, un suc d’ironia i crítica ben espremut que l’espectador s’hagi d’empassar irremeiablement. Però no, l’espectador només és testimoni d’una situació que normalment coneix, i no ha de reflexionar sobre la seva complicitat, simplement l’assumeix i no ha de demanar-se, interiorment, perdó per res. O no més del que ja demana normalment. Ara, potser en d’altres espectadors menys sensibles a aquesta realitat i per tant menys acostumats a sentir-se en un món injust, desequilibrat i en que Occident, amb el seu capitalisme consumista, n’és el gran responsable, ha estat un bon cop i l’obra ha assolit el que crec era el seu objectiu.

En tot cas, a mi no m’ha fet reflexionar gaire més del que ho feia, i a més la forma en que estava presentada l’obra em feia allunyar de la denúncia: no deixava d’estar en una sala perfectament aclimatada, havent pagat una bona quantitat d’euros i amb unes interpretacions teatrals considerablement dramàtiques. Això sí, a la sortida en vem estar una bona estona xerrant, potser només per això ja val la pena veure-la. No deixa indiferència, però no aprofita la seva potencialitat de denúncia i emoció.

P:D: També vaig veure “Diamante de Sangre” no fa gaire i, tot i un aire hollywood insuportable, subtrames d’amor horribles i escenes d’acció pròpies de James Bond, reflecteix, sobretot els 20 primers minuts, una mica què és el tràfic -en aquest cas de diamants, clar- de matèries il·legals a l’Àfrica.

Revivint fa 20 anys

  Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.

  Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.

Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%.  És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.

Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.

Sóc cretí com ells

Prèvia: Fa uns dies vaig acabar de llegir l’última obra d’en Quim Monzó. Mil Cretins. La vaig agafar amb moltes ganes, perquè feia temps que tenia ganes de llegir coses noves del mestre Monzó. Després de la seva mediàtica passada per Frankfurt i la posterior ensabonada -merescuda, per altra banda- que va arribar des de tots els mitjans catalans, la veritat és que encara sentia més curiositat per saber què ens explicava en Quim.

Certament, no sé què dir-vos. Suposo que sempre passa igual amb aquells que tenen un estil propi tan marcat. O es reinventen, o deixen de sorprendre. I en Monzó és en Monzó. Tot i el canvi de temàtica i de context dels seus contes, i de l’esforç que suposa ser prolífic, ha perdut un punt de la màgia que el va portar a ser un dels grans. No és que el llibre no sigui bo, ni que molts contes no et facin dibuixar un somriure d’admiració quan acaben. Només és que ja no sorprenen tant. Que la seva bogeria, traspassada al paper, és ja coneguda, i per tant en certa mesura previsible.

Això si, hi ha quatre o cinc veritables joies. Sobretot m’ha agradat el ultra breu “Una altra nit”. Especialment la segona part del llibre puja el nivell de l’obra. Monzó sempre ens regala personatges brutals, situacions sòrdides, contes sorprenents, bogeries incomprensibles però hipnòtiques o detalls que amaguen molt més. Un d’aquests darrers que m’ha encantat: un dels personatges troba moltes bosses guardades a casa dels pares, que viuen a una residència d’avis, i es pregunta per què en tenien tantes, de què tenien por, per què les volien. Qui no té milers de bosses guardades a casa fent provisió Déu sap per què? Sempre aconsegueix fer-nos veure la realitat a partir de detalls insignificants. I a Mil Cretins ho torna a fer, no ho dubteu.

No seria gens just dir que Mil Cretins és una mala obra però tampoc ho seria dir que en Monzó ha fet el gran llibre. De totes maneres, llegiu-lo. Sempre és una bona experiència, llegir Monzó. Això sí, si esteu baixos d’ànims, potser millor agafeu una altra lectura més alegre.

Jugant a sorprendre (Un Roure al capitol!?)

(He tornat a fer-ho. Sí, he tornat a anar al teatre. Culpable!)

Aquesta vegada a veure Un Roure, al teatre Capitol. Una adaptació d’un text d’en Tim Crouch que pretén mostrar a l’espectador la capacitat de l’ésser humà per actuar de maneres que ni ell coneixia quan es troba en situacions que tampoc podia esperar. La gràcia de la qüestió és que a l’escenari només hi ha dos intèrprets, en aquest cas en Jordi Martínez i un segon que cada dia canvia i que, en teoria, no sap res del guió ni de què haurà de fer. L’actor convidat, això sí, segueix un guió que li va dictant en Jordi Martínez i llegeix text que té escrit i que sempre, cada dia, és el mateix. És la manera que té en Tim Crouch d’establir una analogia clara: igual que l’actor no sap què haurà de fer al minut seguent, nosaltres en determinades ocasions tampoc.

Un joc regat amb una dosi d’humor anglès en alguns passatges, de transcendència metafísica en d’altres i de pragmatisme quotidià en alguns moments, tot plegat envoltat per un fi tel de dramatisme i angoixa, sobretot per la temàtica que toca. Una curiosa experiència que potser desllueix una estètica cutre -buscada, això sí-. Un petit principi, fins i tot diria, de rol en viu passiu, en el què l’espectador ha d’imaginar ser una altra persona, o com a mínim una persona que no és al teatre, i on n’és part “integrant”, tot i no participar-hi de forma directa, de l’obra.

En aquest cas el públic era més normalet que el dia de intimitat, pels que no ho sapigueu, mireu-vos la crònica una mica més avall . He de dir que dues noies van marxar a meitat de la obra, imagino que perquè no els agradava. Ho entenc. Hi ha moments en que  potser fluixeja un pèl, però en general, quan surts i hi penses, la trobes interessant i no et sap greu haver-hi estat el poc més d’una hora que dura. Això sí, un toc d’atenció al Club Capitol perquè durant gairebé 10 minuts de l’obra s’escoltava una música infernal que venia, m’imagino, dels locals del costat. Va trencar molt el clímax, com a mínim a mi, que a vegades em costa centrar-me en només una cosa i evadir-me del context.

Intimitat -sí, però no al teatre-

(No, no és que ara comenci a fer servir el bloc com el substitutiu del diari - què, per altra banda mai he tingut-).

És que ahir vespre vaig anar a veure aquesta obra dirigida pel Javier Daulte, basada en una adaptació a l’escena de Gabriela Izcovich d’una novel·la del londinenc Hanif Kureishi i que ja va ser adaptada l’any 2000 al cinema per Patrice Chéreau. (Toma ya!!!)

I em va sorprendre gratament. Venia escaldat de l’última obra que vaig veure d’en Daulte amb les T de Teatre, que em va decebre tant que no recordo ni el nom. A més, sabia que anava a veure una obra que parla sobre les relacions, sobre la institució més clàssica de la família, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre les pors i les angoixes que comporta la vida conjugal… un drama, vaja, que al final només em va fer riure i em va alegrar perquè utilitza un to de comèdia força fi i amè i perquè té un missatge molt sensat i en cap cas lapidari. Pel que vaig entendre, i potser vaig molt errat, el missatge és que ningú té la raó. Ni aquells escèptics que destrueixen la institució i creuen que la millor manera de viure és la independent de “fotoelqueemrotaisócmoltfeliç” , ni aquells que hi creuen cegament i assumeixen qualsevol cosa en nom de l’amor i la família. A més, té un parell de tics cap a la metaficció, gènere que m’apassiona quan es juga bé. En definitiva, una obra recomanable si t’agrada escoltar frases sensates i tan dispars com:

“Hem d’aprendre a valorar allò que hem construït nosaltres mateixos” o

“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots, és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Entre els actors, tots ells del “patillero” concepte “star system català”, en Joel Joan i la Clara Segura, en Pepo Blasco, l’Elena Fortuny i en Josep Julien. Això, clar, atrau a la gent que potser és menys teatrera… I és quan l’obra, que paradoxalment s’anomenava “Intimitat” passa a ser una festa del públic. Que consti que no em considero públic d’elit i assidu, però crec que les normes de comportament al teatre són bàsiques i fàcils de complir. I que refuso totalment el concepte “elitisme” en el món de la cultura i en general. Però m’explico:

- Al darrera, un matrimoni gran que no sentia bé les converses, no entenia les paraules i, fruit de la seva sordesa, cada vegada que expressaven la seva incapacitat auditiva ens n’enteràvem els de 4 files al voltant. A més, no van parar de moure la jaqueta i el bolso -ple de bosses del pryca, crec jo, perquè fotia molt soroll-.

- També al darrera, però una mica més a l’esquerra, dues adolescents ben simpàtiques que es dedicaven a narrar l’escena com si li expliquessin a un cec. “Ara han trencat el disc!” “Ara han entrat per aquella porta!”, “Ara s’ha estirat a terra!”… etc, etc. Molt maques i involucrades en l’obra, però potser en van fer un gra massa.

- A la meva dreta una parella de 30 anyets, on el noi es va passar la funció, atenció: MENJANT CONGUITOS -o una cosa semblant- envasats en una bossa que feia MOLT soroll. Tècnica adoptada pel noi: treure’ls a poc a poc de la bossa. Resultat: soroll igualment incòmode, perllongat per culpa d’una tècnica equivocada. Al final, després de tres mirades, va entendre que potser, al teatre, encara hauríem de tallar-nos -als cinemes ja és una batalla perduda-.

- Per últim, el típic hit: Un atac de tos d’una mitja hora. Una dona gran, que pobra no en té cap culpa, va començar a tossir com una descosida. L’única cosa que li critico és que, quan veia que no li passava de cap manera, no sortís a beure una mica d’aigua, a comprar un caramel al bar del teatre, o qualsevol solució d’urgència.

En definitiva, que l’obra va estar molt bé, no va ser molt íntima gràcies a la interacció dels que ens envoltaven -a mi i a l’Elisabet, que últimament quan va als espectacles li toca “al sector holligan” (Eli dixit)- i que si voleu passar una horeta i quart agradable, la teniu a la Villarroel i no queden gaire entrades.