Gràcia 2008: L’hegemonia del Mojito

Aquest ha estat l’any de la consagració del mojito –o en la majoria de casos, combinacions diria que aleatòries de llimona, algun alcohol, menta i gel-. Els bars pakistanesos, iranians, palestins i catalans s’han convertit en brasilers! Els simpàtics musulmans amb banderes del brasil al cap, venent mojitos originaris de Cuba en unes festes tradicionals catalanes. M’agafen tics d’esquizofrènia identitària. Em sembla genial, les identitats estan per enriquir-nos tots de totes, no per excloure. Però és gairebé com una broma dels Monty Python. En un bar me n’adono que els fan amb Vodka russa. I jo ja no sé què pensar. En un altre, el venen directament fet, com a producte industrial. De la Martini, crec que és. La capitalització de la tradició d’un altre origen a l’occident. El de sempre, penso.

Encuriosit pel fenomen, faig recompte: baixant per Francisco Giner, a les diferents terrasses també s’imposa el mojito. En compto fins a 18, per les 14 cerveses i els 5 combinats de diferents colors. “Hi ha més mojitos que birres!”, m’exclamo. A unes festes eminentment “birreres”. Què curioses, les modes.

I quan ja penso que estic prou atordit de la inèrcia “mojitera” que s’ha imposat aquest any al que considero és la veritable festa major de Barcelona, arriba la traca final. Al carrer Siracusa la irrupció d’una noia molt maca i simpàtica m’extreu dels meus pensaments. Per l’estètica és una mica hippie. S’atura davant meu, i amb la meva auto estima fugida des de fa uns mesos, sé que ho fa per oferir-me algun tipus de transacció que li interessa, ja sigui vendre’m alguna cosa o demanar-me un cigar. Era la primera. I què volia vendre?! Sí, és fàcil d’encertar. “Mojito frio? Tres euros! En los bares vale cinco!”. Al·lucino. Somric –perquè ja estava indignat amb tant mojito- i li dic que no, que moltes gràcies.

Sembla com si tots els bars haguessin tingut la mateixa idea brillant. O això, o és que jo no me n’adono de res fins que ja està totalment imposat. Seguint al referent Baldrich, segur que més d’un va dir “tinc un pla genial per aquestes festes de Gràcia, senyor!”. Com sempre, els plans d’en Baldrich no eren tant genials i els mojitos eren al vespre, ja no la nit, més fàcils de trobar que un cafetó.