Gràcia 2008: L’hegemonia del Mojito

Aquest ha estat l’any de la consagració del mojito –o en la majoria de casos, combinacions diria que aleatòries de llimona, algun alcohol, menta i gel-. Els bars pakistanesos, iranians, palestins i catalans s’han convertit en brasilers! Els simpàtics musulmans amb banderes del brasil al cap, venent mojitos originaris de Cuba en unes festes tradicionals catalanes. M’agafen tics d’esquizofrènia identitària. Em sembla genial, les identitats estan per enriquir-nos tots de totes, no per excloure. Però és gairebé com una broma dels Monty Python. En un bar me n’adono que els fan amb Vodka russa. I jo ja no sé què pensar. En un altre, el venen directament fet, com a producte industrial. De la Martini, crec que és. La capitalització de la tradició d’un altre origen a l’occident. El de sempre, penso.

Encuriosit pel fenomen, faig recompte: baixant per Francisco Giner, a les diferents terrasses també s’imposa el mojito. En compto fins a 18, per les 14 cerveses i els 5 combinats de diferents colors. “Hi ha més mojitos que birres!”, m’exclamo. A unes festes eminentment “birreres”. Què curioses, les modes.

I quan ja penso que estic prou atordit de la inèrcia “mojitera” que s’ha imposat aquest any al que considero és la veritable festa major de Barcelona, arriba la traca final. Al carrer Siracusa la irrupció d’una noia molt maca i simpàtica m’extreu dels meus pensaments. Per l’estètica és una mica hippie. S’atura davant meu, i amb la meva auto estima fugida des de fa uns mesos, sé que ho fa per oferir-me algun tipus de transacció que li interessa, ja sigui vendre’m alguna cosa o demanar-me un cigar. Era la primera. I què volia vendre?! Sí, és fàcil d’encertar. “Mojito frio? Tres euros! En los bares vale cinco!”. Al·lucino. Somric –perquè ja estava indignat amb tant mojito- i li dic que no, que moltes gràcies.

Sembla com si tots els bars haguessin tingut la mateixa idea brillant. O això, o és que jo no me n’adono de res fins que ja està totalment imposat. Seguint al referent Baldrich, segur que més d’un va dir “tinc un pla genial per aquestes festes de Gràcia, senyor!”. Com sempre, els plans d’en Baldrich no eren tant genials i els mojitos eren al vespre, ja no la nit, més fàcils de trobar que un cafetó.

La implicació de França en el genocidi ruandès

Avui publiquen els mitjans de comunicació que una comissió d’investigació instaurada fa dos anys pel govern ruandés acusa França i alguns dels seus líders polítics de participar en el genocidi que Ruanda va viure l’any 94. Alguna gent s’ha vist sorpresa, però si es busca a les hemeroteques és fàcil veure que això no és cap novetat.

Aquesta notícia no sorprén ningú que conegui una mica el cas ruandès. El genocidi es va iniciar quan l’avió del que era president (Hutu) Juvenal Habyarimana va ser interceptat per míssils terra-aire. Una de les teories és que el va volar el mateix exèrcit ruandès enfadat per les concessions que Habyarimana feia als tutsis –més aviat poques, però massa per als radicals hutus que cultivaven un odi irracional contra la ètnia tutsi des de feia mesos-. L’altra, la que interessa a França, que va ser el Front Patriòtic Ruandès (FPR) des d’Uganda, una opció força difícil de creure. Curiosament l’avió venia de París, i era un avió de l’exèrcit francès que el govern Chirac havia ofert “per raons de seguretat” al president.

En tot cas, sempre ha sonat que França hi estigués involucrada i conegués els propòsits dels militars ruandesos i de les forces Interhamwe, gent civil armada pel govern hutu –i per França, diuen- per estendre el genocidi de la manera més “eficient” possible. Els francesos no estaven especialment interessats en Ruanda, però si en l’est de la RDCongo, perquè allà és on hi ha materials valuosos, como els famosos minerals anomenats popularment Coltan. I, evidentment, en no perdre el seu poder regional a la zona dels grans llacs. Sembla que el señor Habyarimana no estava especialment interessat en cedir el domini territorial i els beneficis a França, i aquest podria ser un dels orígens pels quals França recolzés de manera directa –amb material, donacions i segons el nou informe fins i tot efectius militars- el seu govern. Era una bona manera de reanimar la seva potència a la zona i de buscar nous aliats i gent que els degués favors. Necessitava que un govern més fort i més amic s’encarregués de la regió. I aquest govern podia arribar d’una revolució hutu radical, encara que això arribés des del mateix govern.

Amb el que no va comptar França va ser amb que els del FPR entrarien des d’Uganda tan ben armats. O sí. En tot cas, l’actitud de França va ser igual a la de Bèlgica, és a dir, deixar que l’exèrcit hutu i la Interhamwe cometessin els assassinats que van cometre. D’aquí la fugida de les forçes de l’ONU, vergonyosa. Durant llargues sessions a les UN, es discutia si allò era o no un genocidi. A l’hora, milers de persones morien esperant que es decidissin a considerar-lo com a tal. Això mai va arribar.

El tret va sortir malament a França perquè avui sembla que el Govern de Paul Kagame -el líder militar del FPR, per cert- no està per la feina de col·laborar amb els francesos precisament perquè coneix bé quin paper van jugar durant les tràgiques dates del genocidi.

S’ha entrat en un joc d’acusacions entre París i Kigali. El que és cert és que França, a diferència d’altres països com Bèlgica o els EUA no ha demanat mai perdó. Que França va dur a terme l’operació turquesa que va servir per salvar a molts dels ideòlegs i executors hutus del genocidi i que s’ha negat a desclassificar informacions prèvies al genocidi on s’hi podria veure esquitxada per la seva participació o com a mínim permissivitat en la preparació del genocidi. És a dir que aquest informe, que caldrà estudiar, s’encabeix en aquesta dialèctica encetada fa ja anys.

No hem d’oblidar que Ruanda és avui el país més densament poblat de l’Àfrica amb 11 milions d’habitants en un territori més petit que Catalunya i que és una regió de molta influència a la zona de l’Àfrica central. De fet, la que més. Si no, com s’entén que pugui dominar a la RDCongo, quan és infinitament més gran?