(Fugida IV): Acompanyants
19 04 2008No podia suportar la incertesa. Es trobava aïllat. Segurament per la paranoia arribada d’un passat conformador de tot un sistema de valors. D’un aprenentatge, una concepció del món que li havien explicat i que no havia experimentat. D’uns axiomes rebatibles, d’un individualisme difícil de comprendre i d’una desgraciada casualitat que l’havia fet néixer en un context que avui seguia tan allunyat dels altres entorns complementaris que els convertia en incompatibles. Provava de compartir aquests pensaments. I trobava interlocutors vàlids. Es preguntava, però, per què. No per què els trobava, sinó per què no eren, inclòs ell, capaços de reaccionar.
No sé per què collons ets tan hermètic, o tan tímid, o tan reservat, o tan capullet, o tan amant (o devot) de la casualitat…
Si tens un bloc tan interessant per què collons no me l’havies ensenyat?
Només hi he trobat a faltar una cosa:
Aquell objecte que amb el pas del temps es va desgastant. Què ja s’ha desintegrat?
Renoi! Aquest escrit és tan dens que ja no sé si parles de la incapacitat per entendre la culerada en alguns moments o d’alguna complicada situació política.
En qualsevol cas, celebro que també hagis tornat a escriure.
Una abraçada i ens llegim, tio!