Haruki Murakami, què m’expliques?

Fa dies vaig acabar de llegir “Kafka a la platja”. Una novel·la estranya que evoca sentiments i viatges introspectius amb un laconisme inusual i situacions que als ulls occidentals poden semblar d’una sordidesa i frivolitat gairebé incomprensibles i alhora d’un romanticisme extraordinari i malaltís.

Murakami t’arrossega al seu món. Murakami és pura atmòsfera. El misteri de “Kafka a la platja” radica en el desconeixement no tant d’un element formal, sinó ideal. “Perquè passa tot?” et sorprens preguntant mentre llegeixes. Gràcies a això l’univers d’en Kafka Tamura t’abraça i l’escenari de l’obra adquireix unes tonalitats ineludibles durant la lectura. Ets a cada espai del llibre, buscant respostes a cada cantonada. Metàfores gegants proven de donar-te eines per entendre per què passa tot, o com a mínim, què passa. Metàfores més subtils i discretes t’esboçen un efímer somriure i t’encenen milers de connexions neuronals que has de controlar. Entens les metàfores com vols i en busques de noves, per trobar-hi noves respostes.

L’altre plat fort de “Kafka a la platja” són els seus actors. T’hi sents partícip gràcies a ells, que ho són tot. En coneixes les reflexions i sents amb ells. La solitud, la lluita, la nostàlgia, l’esperança, la bondat, les pors, les passions, els desitjos, els traumes, els dubtes. Empatisses amb tots els sentiments i te’ls creus. Són personatges amb un caràcter però tots els matisos. Sobretot en Kafka Tamura i l’Oshima.

Gràcies a l’estil directe que utilitza i l’agilitat en l’acció Murakami et reté en la seva lectura. La poètica que transpira el món Murakami i els seus personatges es conjuga amb la velocitat i el ritme que molts cops demanem, injustament, a les obres. El misteri t’enganxa, la metàfora et convida a la reflexió i els personatges et demanen que els escoltis en la seva humanitat.