El viatge a Colòmbia

En Sergi es va trobar una cartera. A la cartera hi havia un bitllet de loteria. Era loteria de Nadal. A la cartera també hi havia una moneda estrangera, un preservatiu amb l’embolcall tot descolorit i on era impossible llegir la data de caducitat, un vell paquet de paper de fumar, una fotografia d’una noia, la targeta sanitària i el document d’identitat. També hi havia targetes de metro gastades i una pua que havia agafat al concert del seu grup favorit. En Sergi era un tio benestant. Vivia amb la seva dona al barri de Les Corts, estava content amb el seu nou Audi TT i venia de comprar uns mobles que li havia recomanat el seu interiorista. El negoci li funcionava bé.
Va dubtar. El més ètic era trucar d’immediat a aquells que havien perdut la cartera i tornar-la. Per altra banda, en Sergi tampoc no sabia qui era el tal Sibil Sargatal que havia perdut la cartera, i ni si tan sols era un bon tio. Però el que no podia fer era quedar-se allò que no era seu. Li evitaria molts mals de cap, si li tornava la cartera. Per allò de no haver d’anular les targetes i refer-se el DNI. Però què més donava, evitar-li mals de cap a algú que no coneixia. En Sibil tampoc era tan jove. En tenia 32. No serien tants mal de caps, refer-se el DNI, tots ho hem de fer cada 5 anys. Però bé, quedar-se la cartera amb aquell número de loteria era molt temptador. I alhora arriscat. Si tocava, en Sergi guanyaria amb un número que ni ell havia triat, ni tan sols havia pagat. De fet, era un número que pertanyia a en Sibil. Si no tocava li quedaria la mala consciència de no haver tornat el número i a sobre ho hauria fet per res. Clar que el fet que no toqués, també es convertia en el fet que quedar-se la cartera no hagués estat tan fotut. Però ho hauria fet per res, només per avarícia. Ara, si tocava, potser ell no ho necessitava tant, i ho necessitava en Sibil.
De fet, en Sibil ho necessitava. Era metge. Però no guanyava gaires diners. Tot i ser una eminència al departament d’oncologia i tenir un dels majors percentatges d’èxit en trasplantaments de medul·la, en Sibil no guanyava suficient per fer-se càrrec d’allò tan terrible. No podia pagar la fiança, ni el preu d’un bon advocat per intentar salvar l’Elena, la seva dona i mare dels seus fills. Aquell judici que l’Elena havia d’afrontar després d’una mala jugada que li van fer a l’aeroport. No sabia com, ni sabia qui, ni sabia perquè, però ella va arribar a l’aeroport de Colòmbia per tornar cap a Barcelona i a la seva motxilla van aparèixer 10 kilos de cocaïna. No entenia com, però allà estaven. En Sibil guanyava suficient per viure bé, però no per fer excessos. Allò que els havia passat excedia totalment el seu àmbit d’actuació.

Estava molt nerviós. Mai jugava a la loteria, però aquell pobre vell que veu cada dia quan torna de l’hospital plogui, nevi o faci temperatures insofribles va fer-li pena, i alhora va inspirar-lo a comprar. Era el 55342. L’únic número a que en Sibil havia jugat mai.

Avui en Sergi és més ric, però més pobre. Més pobre perquè ja fa sis anys des de que va guanyar aquell primer premi a la loteria de Nadal gràcies a un número que podria però mai va arribar a tornar. També és més pobre perquè ja no té salut, però sembla que un gran metge cirurgià que dedica la seva vida a la salut pública per poder arribar a tots aquells que més ho necessiten se’n farà càrrec. Ell mateix se n’ha ofert per poder salvar una persona jove com en Sergi, de qui depèn tota una família.
En Sibil Sargatal operarà avui al pacient Sergi Martí, li salvarà la vida i després volarà a Colòmbia per veure la seva dona empresonada. El judici va ser un fracàs, el govern del seu país no la va poder extradir i avui acompleix condemna de 10 anys sense rebaixa de pena.
En Sergi gaudeix de la seva salut i dels seus milions, i encara es pregunta de què li sona un nom tan peculiar com el del metge que li va salvar la vida. Sibil Sargatal, quin nom! Creu que l’ha llegit a algun lloc. En Sibil Sargatal és una eminència en el seu àmbit i en Sergi creu que està segur de que va veure’l a la premsa, un dia llunyà. En Sergi sent un estrany neguit des que va veure aquell nom. No ho entén, però a dintre seu és com si encara estigués malalt.