Revivint fa 20 anys
18 12 2007Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.
Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.
Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%. És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.
Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.
Ei, Isra! No seràs d’aquells que valoren sempre positivament qualsevol obra, exposició o element cultural, no?
És que hi ha una certa tendència a “no rajar” entre el gremi, segons vinc observant. A la meva feina el tema em treu de polleguera: tot és fantàstic, únic, supersuper i meravellós. No es mullen mai en negatiu.
No m’ha atret mai La Cubana i el prejudici em pot. No crec que els vagi a veure. Però m’ha assemblat molt assenyat tot el que has dit.
jajaja, no ho crec, no. Sóc un tio força crític, la veritat. No acostumen a agradar-me les coses gratuitament, més aviat al contrari: la gent molts cops em diu q sóc massa exigent amb les coses en general. Un Roure no em va agradar, i la crítica va anar en aquest sentit. Potser amb massa subtileses, tens raó… En el cas d’Intimitat m’ho vaig passar bé, era una obra entretinguda i plantejava, o com a mínim insinuava, cosetes, i en el cas de la Cubana el que em va fer gràcia va ser reviure la infantesa, a banda que a mí sí que m’han agradat sempre perquè fan obres per a tots els públics -excepte, potser, els que estan massa acostumants a veure coses de nivell-, i perquè els trobo teatre “del poble”, proper, fàcil, divertit, amè i amb un punt de cinisme que si no veus no passa res i que si veus enriqueix l’obra. Ah! I a en Monzó també el vaig rajar una mica!