Després de mi, reflexiona

Vaig estar veient l’obra de “Després de mi, el diluvi” a l’Espai Lliure. Em va faltar alguna cosa. Tot i que el tema em va semblar molt interessant i a priori em sembla una proposta molt original i necessària, l’obra va perdre una mica de força en la seva execució.

Pels qui no ho sàpiguen, “Després de mi, el diluvi” denuncia l’actitud d’occident -en aquest cas d’un europeu- en relació a la realitat africana: guerra finançada per occident a partir del tràfic de matèries desitjades. En aquest cas es parla del coltan, material que s’utilitza per fer mòbils, videojocs i diferents objectes prescindibles que a l’Àfrica no deixen de ser de luxe i que a Occident utilitzem i consumim de forma indiscriminada. Els europeus hi van i, igual que passa amb l’or o els diamants, canvien, en tràfic il·legal, coltan per armes. La “gràcia” de la història és que el 80% del coltan mundial es troba localitzat a un sol país, a la República Democràtica del Congo, cosa que encara fa més evident l’explotació i espoliació a que es sotmet aquest país, que paradigmàticament no ha augmentat la seva riquesa des de que s’ha començat a comercialitzar aquesta preuada matèria. Aquest tràfic compta amb la connivència de totes les grans potencies occidentals i poc s’hi ha fet per aturar-lo. En aquest context l’obra aprofita per tocar molts temes de la realitat africana, com el dels nens soldat, conseqüència directa del tràfic de matèries, la mobilitat a l’Àfrica, la misèria, la malaltia o la falta de recursos absoluta.

L’acció ens situa a un hotel d’europeus a Kinshasa, capital del Congo, -però podria ser a qualsevol altre país africà on el tràfic de matèries valuoses sigui una realitat quotidiana- i representa la trobada d’un natiu amb un europeu de negocis. En el diàleg, el natiu fa evidents les condicions en que viu una població en gran part per culpa de la complicitat occidental de girar la cara a la realitat africana. Una immensa Viky Peña fa els efectes de traductora d’aquest personatge africà -que no apareix a l’obra, no sé si potser per emfatitzar en la invisibilitat que un africà té a Occident- i l’Andreu Benito fa d’home de negocis.

Però com deia, l’obra perd força en la seva execució. Li falta suc. Per mi es queda en tòpics, en una visió molt superficial, no té l’impacte que hauria de tenir. El passatge podria durar menys minuts i estar encabit en més situacions similars on es retratés la realitat africana, on es fes evident la complicitat de tots els occidentals i que reflectís el procedir dels homes de negocis -que ens representen a tots- a l’Àfrica. L’obra és només un reflex, un mirall que reflecteix el que passa al continent africà, però no fa l’exercici de criticar o fer treure els colors a l’espectador europeu. Li falta potser clavar-li un cop ben fort a l’occidental, un suc d’ironia i crítica ben espremut que l’espectador s’hagi d’empassar irremeiablement. Però no, l’espectador només és testimoni d’una situació que normalment coneix, i no ha de reflexionar sobre la seva complicitat, simplement l’assumeix i no ha de demanar-se, interiorment, perdó per res. O no més del que ja demana normalment. Ara, potser en d’altres espectadors menys sensibles a aquesta realitat i per tant menys acostumats a sentir-se en un món injust, desequilibrat i en que Occident, amb el seu capitalisme consumista, n’és el gran responsable, ha estat un bon cop i l’obra ha assolit el que crec era el seu objectiu.

En tot cas, a mi no m’ha fet reflexionar gaire més del que ho feia, i a més la forma en que estava presentada l’obra em feia allunyar de la denúncia: no deixava d’estar en una sala perfectament aclimatada, havent pagat una bona quantitat d’euros i amb unes interpretacions teatrals considerablement dramàtiques. Això sí, a la sortida en vem estar una bona estona xerrant, potser només per això ja val la pena veure-la. No deixa indiferència, però no aprofita la seva potencialitat de denúncia i emoció.

P:D: També vaig veure “Diamante de Sangre” no fa gaire i, tot i un aire hollywood insuportable, subtrames d’amor horribles i escenes d’acció pròpies de James Bond, reflecteix, sobretot els 20 primers minuts, una mica què és el tràfic -en aquest cas de diamants, clar- de matèries il·legals a l’Àfrica.

El viatge a Colòmbia

En Sergi es va trobar una cartera. A la cartera hi havia un bitllet de loteria. Era loteria de Nadal. A la cartera també hi havia una moneda estrangera, un preservatiu amb l’embolcall tot descolorit i on era impossible llegir la data de caducitat, un vell paquet de paper de fumar, una fotografia d’una noia, la targeta sanitària i el document d’identitat. També hi havia targetes de metro gastades i una pua que havia agafat al concert del seu grup favorit. En Sergi era un tio benestant. Vivia amb la seva dona al barri de Les Corts, estava content amb el seu nou Audi TT i venia de comprar uns mobles que li havia recomanat el seu interiorista. El negoci li funcionava bé.
Va dubtar. El més ètic era trucar d’immediat a aquells que havien perdut la cartera i tornar-la. Per altra banda, en Sergi tampoc no sabia qui era el tal Sibil Sargatal que havia perdut la cartera, i ni si tan sols era un bon tio. Però el que no podia fer era quedar-se allò que no era seu. Li evitaria molts mals de cap, si li tornava la cartera. Per allò de no haver d’anular les targetes i refer-se el DNI. Però què més donava, evitar-li mals de cap a algú que no coneixia. En Sibil tampoc era tan jove. En tenia 32. No serien tants mal de caps, refer-se el DNI, tots ho hem de fer cada 5 anys. Però bé, quedar-se la cartera amb aquell número de loteria era molt temptador. I alhora arriscat. Si tocava, en Sergi guanyaria amb un número que ni ell havia triat, ni tan sols havia pagat. De fet, era un número que pertanyia a en Sibil. Si no tocava li quedaria la mala consciència de no haver tornat el número i a sobre ho hauria fet per res. Clar que el fet que no toqués, també es convertia en el fet que quedar-se la cartera no hagués estat tan fotut. Però ho hauria fet per res, només per avarícia. Ara, si tocava, potser ell no ho necessitava tant, i ho necessitava en Sibil.
De fet, en Sibil ho necessitava. Era metge. Però no guanyava gaires diners. Tot i ser una eminència al departament d’oncologia i tenir un dels majors percentatges d’èxit en trasplantaments de medul·la, en Sibil no guanyava suficient per fer-se càrrec d’allò tan terrible. No podia pagar la fiança, ni el preu d’un bon advocat per intentar salvar l’Elena, la seva dona i mare dels seus fills. Aquell judici que l’Elena havia d’afrontar després d’una mala jugada que li van fer a l’aeroport. No sabia com, ni sabia qui, ni sabia perquè, però ella va arribar a l’aeroport de Colòmbia per tornar cap a Barcelona i a la seva motxilla van aparèixer 10 kilos de cocaïna. No entenia com, però allà estaven. En Sibil guanyava suficient per viure bé, però no per fer excessos. Allò que els havia passat excedia totalment el seu àmbit d’actuació.

Estava molt nerviós. Mai jugava a la loteria, però aquell pobre vell que veu cada dia quan torna de l’hospital plogui, nevi o faci temperatures insofribles va fer-li pena, i alhora va inspirar-lo a comprar. Era el 55342. L’únic número a que en Sibil havia jugat mai.

Avui en Sergi és més ric, però més pobre. Més pobre perquè ja fa sis anys des de que va guanyar aquell primer premi a la loteria de Nadal gràcies a un número que podria però mai va arribar a tornar. També és més pobre perquè ja no té salut, però sembla que un gran metge cirurgià que dedica la seva vida a la salut pública per poder arribar a tots aquells que més ho necessiten se’n farà càrrec. Ell mateix se n’ha ofert per poder salvar una persona jove com en Sergi, de qui depèn tota una família.
En Sibil Sargatal operarà avui al pacient Sergi Martí, li salvarà la vida i després volarà a Colòmbia per veure la seva dona empresonada. El judici va ser un fracàs, el govern del seu país no la va poder extradir i avui acompleix condemna de 10 anys sense rebaixa de pena.
En Sergi gaudeix de la seva salut i dels seus milions, i encara es pregunta de què li sona un nom tan peculiar com el del metge que li va salvar la vida. Sibil Sargatal, quin nom! Creu que l’ha llegit a algun lloc. En Sibil Sargatal és una eminència en el seu àmbit i en Sergi creu que està segur de que va veure’l a la premsa, un dia llunyà. En Sergi sent un estrany neguit des que va veure aquell nom. No ho entén, però a dintre seu és com si encara estigués malalt.

Revivint fa 20 anys

  Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.

  Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.

Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%.  És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.

Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.

El Bicing és modern i potser trist

L’Ajuntament i els mitjans no paren de dir-ho: El Bicing és un èxit. I això és veritat, però crec que s’hauria de fer una lectura una mica més profunda del fenomen “Bicing”.

Crec en l’ecologia i crec en la sostenibilitat, i trobo molt encertat l’invent i que la gent es mogui en bicicleta. D’acord, tot és idíl·lic. De cop la gent ha descobert aquest sistema de transport i fins avui ningú havia pensat en anar en bici… MENTIRA! que diria en Palomino. El que reflecteix l’èxit del bicing és la manca de recursos de la majoria de joves catalans. El perfil d’usuari de bicing és clar: gent jove que no ha accedit al cotxe i que passa de metros i busos. No vull dir que molts d’ells no es moguin amb un esperit ecològic i sostenible, que segur. Ni que el fet de tenir cotxe fes que abandonessin aquest mitjà. Només que es palien -o s’adapten- mancances del sistema amb nous serveis. En part bé. Però en part, és posar draps per tapar forats. Igual que la gent que recull menjar a les portes dels “súpers” o aquells que hem de moblar-nos el pis amb els mobles que han tirat els nostres veïns més benestants. Ho disfressen de modernitat quan en realitat és una evidència que molts no arribem al nivell de vida que exigeix la nostra societat. Que consti que considero que aquest nivell de vida per mi és totalment desmesurat i per tant m’agradaria que molts rebaixessin el seu. Però en tot cas, i atenent al context, crec que tot plegat és una evidència més de la desigualtat. No és que cregui que tots hàgim de tenir el nivell de vida dels que més consumeixen, sinó al revés.

 I aquests que no arribem som gent que ve de famílies benestants, d’aquí, gent treballadora que s’ha fet un racó a força d’hores i esforços i nascuda aquí. No vull pensar en els que neixen al Senegal i arriben amb res.