Joguines trencades

(Imatge que ha inspirat aquest escrit…)

Qui no recorda la sensació de petit, quan tenies aquelles imperioses ganes de jugar amb aquella joguina nova que acabava de regalar-te el Pare Noel o els Reis?

Si és fàcil recordar aquella sensació meravellosa, també és fàcil recordar aquella sensació de frustració quan, tot neguitós, obries el paquet amb la joguina i descobries que no tenia piles, i que era diumenge. No existien les botigues que obren 365 dies l’any, 7 dies a la setmana i 24 hores al dia i per això no tenir piles era el mateix que dir: espera fins dilluns, i si no tens molts deures, potser podràs jugar una estona petita.

No era el mateix. Jugar un dilluns era com no jugar, gairebé. No podies passar-t’hi tota la tarda perquè arribaves a les 6 de l’escola i a les 7:30 la mare, aquell ésser increïble, referent de tot el teu món, ja volia que anessis a la banyera. Quina tristor! La joguina no té piles i jo no podré gaudir-la com es mereix fins la setmana que ve!

També podia donar-se que la joguina fos realment decebedora. Aleshores, en el meu cas, la tristor m’envaïa i em feia plorar. No era perquè jo no tingués una joguina divertida, ni perquè fos tan egoista de pensar que havia perdut l’ocasió de tenir-ne una. Era que em feia pena que el Pare Noel, o qui m’hagués regalat la joguina, hagués perdut el temps o els diners en allò. En certa mesura, tenia la sensació d’estafa, però multiplicada per 10.000. Perquè per mi, els diners i el temps quan era petit eren una cosa d’incalculable valor. Ara ho és només el temps.

Recupero totes aquestes sensacions perquè l’altre dia, tot jugant un futbolí amb uns amics, se’ns va trencar. I jo vaig recuperar la vella sensació de decebre’m per una tonteria. Em va encantar. Vaig retrobar el plaer de patir per coses que no poden fer-te patir, de sentir tristor per coses que no te n’haurien de fer… en definitiva, de ser petit i preocupar-te per coses que tenen fàcil solució. No és que m’agradi patir, no. És que m’agrada patir per coses que sé que es solucionen amb facilitat, perquè vol dir que ni et preocupes realment, ni d’altres coses més greus t’atabalen.

I el que és més important: te n’adones que, patir, sempre es pot patir per tot, però que realment poques coses mereixen el teu patiment real.

I fins aquí aquesta cutre-classe de pensament positiu barat. Demà tornarem amb: com meditar a l’autobus quan va ple i no hi cap ni una agulla, relaxar-se amb Death Metal de fons a tot volum i com no assassinar al veí que fa obres des de fa 2 mesos i que cada matí et desperta a les 8:30 a cops de martell, entre d’altres tallers apassionants i tan útils com aquest post!