Jugant a sorprendre (Un Roure al capitol!?)
25 11 2007
(He tornat a fer-ho. Sí, he tornat a anar al teatre. Culpable!)
Aquesta vegada a veure Un Roure, al teatre Capitol. Una adaptació d’un text d’en Tim Crouch que pretén mostrar a l’espectador la capacitat de l’ésser humà per actuar de maneres que ni ell coneixia quan es troba en situacions que tampoc podia esperar. La gràcia de la qüestió és que a l’escenari només hi ha dos intèrprets, en aquest cas en Jordi Martínez i un segon que cada dia canvia i que, en teoria, no sap res del guió ni de què haurà de fer. L’actor convidat, això sí, segueix un guió que li va dictant en Jordi Martínez i llegeix text que té escrit i que sempre, cada dia, és el mateix. És la manera que té en Tim Crouch d’establir una analogia clara: igual que l’actor no sap què haurà de fer al minut seguent, nosaltres en determinades ocasions tampoc.
Un joc regat amb una dosi d’humor anglès en alguns passatges, de transcendència metafísica en d’altres i de pragmatisme quotidià en alguns moments, tot plegat envoltat per un fi tel de dramatisme i angoixa, sobretot per la temàtica que toca. Una curiosa experiència que potser desllueix una estètica cutre -buscada, això sí-. Un petit principi, fins i tot diria, de rol en viu passiu, en el què l’espectador ha d’imaginar ser una altra persona, o com a mínim una persona que no és al teatre, i on n’és part “integrant”, tot i no participar-hi de forma directa, de l’obra.
En aquest cas el públic era més normalet que el dia de intimitat, pels que no ho sapigueu, mireu-vos la crònica una mica més avall . He de dir que dues noies van marxar a meitat de la obra, imagino que perquè no els agradava. Ho entenc. Hi ha moments en que potser fluixeja un pèl, però en general, quan surts i hi penses, la trobes interessant i no et sap greu haver-hi estat el poc més d’una hora que dura. Això sí, un toc d’atenció al Club Capitol perquè durant gairebé 10 minuts de l’obra s’escoltava una música infernal que venia, m’imagino, dels locals del costat. Va trencar molt el clímax, com a mínim a mi, que a vegades em costa centrar-me en només una cosa i evadir-me del context.
Bé, aquí només ens pots recomanar la proposta, no l’obra, perquè canvia cada dia. La idea està bé i potser dinamitza una mica l’escena catalana, captant el públic casual.
Uri, el text que segueixen, fins i tot l’actor convidat, és sempre el mateix i no canvia. De totes maneres, depenent de l’actor, evidentment canvia molt l’obra. El dia que hi vaig anar no em va agradar l’actor convidat, però suposo que si ensopegues amb en Lluís Homar pots al·lucinar!