Intimitat -sí, però no al teatre-

(No, no és que ara comenci a fer servir el bloc com el substitutiu del diari - què, per altra banda mai he tingut-).

És que ahir vespre vaig anar a veure aquesta obra dirigida pel Javier Daulte, basada en una adaptació a l’escena de Gabriela Izcovich d’una novel·la del londinenc Hanif Kureishi i que ja va ser adaptada l’any 2000 al cinema per Patrice Chéreau. (Toma ya!!!)

I em va sorprendre gratament. Venia escaldat de l’última obra que vaig veure d’en Daulte amb les T de Teatre, que em va decebre tant que no recordo ni el nom. A més, sabia que anava a veure una obra que parla sobre les relacions, sobre la institució més clàssica de la família, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre les pors i les angoixes que comporta la vida conjugal… un drama, vaja, que al final només em va fer riure i em va alegrar perquè utilitza un to de comèdia força fi i amè i perquè té un missatge molt sensat i en cap cas lapidari. Pel que vaig entendre, i potser vaig molt errat, el missatge és que ningú té la raó. Ni aquells escèptics que destrueixen la institució i creuen que la millor manera de viure és la independent de “fotoelqueemrotaisócmoltfeliç” , ni aquells que hi creuen cegament i assumeixen qualsevol cosa en nom de l’amor i la família. A més, té un parell de tics cap a la metaficció, gènere que m’apassiona quan es juga bé. En definitiva, una obra recomanable si t’agrada escoltar frases sensates i tan dispars com:

“Hem d’aprendre a valorar allò que hem construït nosaltres mateixos” o

“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots, és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Entre els actors, tots ells del “patillero” concepte “star system català”, en Joel Joan i la Clara Segura, en Pepo Blasco, l’Elena Fortuny i en Josep Julien. Això, clar, atrau a la gent que potser és menys teatrera… I és quan l’obra, que paradoxalment s’anomenava “Intimitat” passa a ser una festa del públic. Que consti que no em considero públic d’elit i assidu, però crec que les normes de comportament al teatre són bàsiques i fàcils de complir. I que refuso totalment el concepte “elitisme” en el món de la cultura i en general. Però m’explico:

- Al darrera, un matrimoni gran que no sentia bé les converses, no entenia les paraules i, fruit de la seva sordesa, cada vegada que expressaven la seva incapacitat auditiva ens n’enteràvem els de 4 files al voltant. A més, no van parar de moure la jaqueta i el bolso -ple de bosses del pryca, crec jo, perquè fotia molt soroll-.

- També al darrera, però una mica més a l’esquerra, dues adolescents ben simpàtiques que es dedicaven a narrar l’escena com si li expliquessin a un cec. “Ara han trencat el disc!” “Ara han entrat per aquella porta!”, “Ara s’ha estirat a terra!”… etc, etc. Molt maques i involucrades en l’obra, però potser en van fer un gra massa.

- A la meva dreta una parella de 30 anyets, on el noi es va passar la funció, atenció: MENJANT CONGUITOS -o una cosa semblant- envasats en una bossa que feia MOLT soroll. Tècnica adoptada pel noi: treure’ls a poc a poc de la bossa. Resultat: soroll igualment incòmode, perllongat per culpa d’una tècnica equivocada. Al final, després de tres mirades, va entendre que potser, al teatre, encara hauríem de tallar-nos -als cinemes ja és una batalla perduda-.

- Per últim, el típic hit: Un atac de tos d’una mitja hora. Una dona gran, que pobra no en té cap culpa, va començar a tossir com una descosida. L’única cosa que li critico és que, quan veia que no li passava de cap manera, no sortís a beure una mica d’aigua, a comprar un caramel al bar del teatre, o qualsevol solució d’urgència.

En definitiva, que l’obra va estar molt bé, no va ser molt íntima gràcies a la interacció dels que ens envoltaven -a mi i a l’Elisabet, que últimament quan va als espectacles li toca “al sector holligan” (Eli dixit)- i que si voleu passar una horeta i quart agradable, la teniu a la Villarroel i no queden gaire entrades.