Gràcies

Hi ha gent que pateix una dèria irrefrenable cap a alguna cosa. Alguns és cap al sexe, d’altres cap al menjar, cap a certes disciplines esportives, cap al joc, cap al risc… i evidentment, molts cap a l’art en les seves diferents representacions. La meva particular és la música, i mai entendré algú que no tingui una bona col·lecció de discs favorits i de sintonies que el facin fort quan ho necessita. A mi m’ha salvat d’un bon nombre de tardes de debilitat, m’ha alegrat moments insípids, m’ha fet curts trajectes eterns, m’ha fet gaudir -més- del sexe i m’ha entregat tota la seva delicadesa arrencant-me llàgrimes d’emoció. Per això mai entendré als que poden prescindir de totes aquestes sensacions, o dels pobres que no han trobat el seu raconet d’harmonia amb el medi musical.

En tot cas, fa un mes vaig comprar un iPod. 80GB. Un veritable excés. Molts -aficionats a la música fins i tot- m’han assegurat que no l’ompliré. Jo discrepo. En només un mes, el fet de tenir un espai gairebé inabastable per posar-hi música m’ha ajudat a descobrir ja grans grups que m’han alegrat uns moments vitals no massa alegres de per si. Això vol dir que ara consumeixo molta més música, i molt més variada. Si la llista ja era llarga, ara serà infinita o, com a mínim, haurà d’omplir fins a 80GB!

Alguns dels descobriments, per si us interessen, són coses tan dispars com Pain Of Salvation, Jack Johnson o Richard Bona.

I.T. Crowd

Tot i que en el món freaky de la xarxa ja és força coneguda, per la resta dels mortals encara no. Per ells va. Si voleu veure la millor sèrie d’humor nerd britànica que he conegut en els darrers anys, IT Crowd és el seu nom. Dos informàtics, el típic que passa de tot i el intel·ligent amb principis d’autisme. Una “jefa” que va posar al seu CV que sabia d’ordinadors sense tenir-ne ni idea. Aquests són els tres protagonistes. I entre ells tres relaten, se’n foten dels clixés de les oficines, se’n carden dels tòpics socials i arrosseguen les situacions fins a l’absurd. Una veritable delícia. A més també apareix un cap boig i egocèntric i un gòtic que va convertir-se després d’escoltar Cradle Of Filth.

De moment hi ha 12 capítols, o dues temporades de sis, com preferiu. Recuperen aquell sabor britànic de l’Escurçó negre, dels Joves, de l’Hotel Fawlty i fins i tot alguns tics dels Monthy Python. De veritat, si voleu gaudir, feu-vos amb aquesta sèrie. (Versió anglesa, no yankee, si us plau).

(Fugida I): Paranoesquizofrenopatia

Para no es qui zofre no patia.

Parano és qui zofre no patia.

Paranoes quizo freno pa tia.

Parano es quizofrenopatia.

P.A.R.A NO! Esquizofrenopatia!

Paranoes qui zofren o patia. (Gallec)

Neixo

Com a bloc. Sóc el primer intent voluntari i conscient de néixer. Veig una llum que no sé si em serà amiga, i que tampoc sé si veure durant gaire temps. Comunicar, és el que vull. Compartir, també. I finalment, empatitzar amb aquells blocs que s’expressin com jo. Qui m’ha parit es dedica també a això. A comunicar.

Crec en la humanitat i en la seva maduresa, però constantment s’esforça a fer-me veure que no hauria de fer-ho. En forma de desigualtat, d’injustícia, d’incomprensió, d’intolerància… Tòpic. I real.

D’això, i de moltes altres quotidianitats, parlaré amb qui em vulgui escoltar. Només sóc un bloc.