No podia suportar la incertesa. Es trobava aïllat. Segurament per la paranoia arribada d’un passat conformador de tot un sistema de valors. D’un aprenentatge, una concepció del món que li havien explicat i que no havia experimentat. D’uns axiomes rebatibles, d’un individualisme difícil de comprendre i d’una desgraciada casualitat que l’havia fet néixer en un context que avui seguia tan allunyat dels altres entorns complementaris que els convertia en incompatibles. Provava de compartir aquests pensaments. I trobava interlocutors vàlids. Es preguntava, però, per què. No per què els trobava, sinó per què no eren, inclòs ell, capaços de reaccionar.
Avui no puc estar-me’n. Fa molts dies que no escric al bloc, però avui ho necessito. Llegiu aquest article i després deixeu el comentari que us vingui de gust. És increïble! És una reflexió brillant, irrefutable, perfectament argumentada i recolzada en uns fonaments irrompibles. No entenc com el món no va millor, amb visionaris com aquest!
Por fortuna, comienza a remitir esa epidemia de novelas retrospectivas, que reconstruyen una historia dudosa, llena de referencias esotéricas e inverosímiles. Ha resultado entretenida mientras duró, eso sí, siempre que no nos la hayamos tomado demasiado en serio.
Ahora emerge otro tipo de narrativa, más bien de ciencia ficción, de la que es un buen ejemplo Materia oscura, de J.J. Gómez Cadenas, científico español que ejerce como tal, como le ocurrió al precursor del género, Isaac Asimov. Lo digo porque el presente artículo está a caballo entre la historia que no sucedió y el futurible que podría acontecer: ¿Qué pasaría si Israel no existiera?
Para empezar, desaparecería el único país democrático de la zona, con libertad de partidos, prensa sin mordaza y oposición política que puede manifestarse como tal. Claro que tampoco morirían civiles palestinos a manos de soldados israe-líes, por supuesto, pero probablemente su situación no sería mejor que la actual, en que también hay árabes asentados en Israel, y bien asentados, desde millonarios a ministros del Gobierno.
Los países de Oriente Medio, faltos de la coartada de Israel, seguirían marginando a los palestinos y hasta podrían mantenerlos en campos de refugiados. Eso sí: Egipto quizás se anexionase Gaza, y Jordania haría lo propio con el otro lado del río Jordán.
Sin la disuasión que hoy ejerce el Estado israelí, los países árabes probablemente guerrearían todos contra todos, los extremistas se apoderarían de Argelia y Marruecos, el islamismo desestabilizaría el Golfo Pérsico y hasta podrían desaparecer los raros estados laicos, como Túnez. Todo esto es una hipótesis casi literaria, por supuesto. Pero plausible. En su día realicé un ejercicio parecido con la presunta desaparición de Estados Unidos y, debido al proamericanismo que se me achacó, logré que muchos lectores me pusieran a parir. Imagino que lo mismo volverá a suceder ahora. Pero qué le voy a hacer, si lo cuento tal como lo veo.
Fa dies vaig acabar de llegir “Kafka a la platja”. Una novel·la estranya que evoca sentiments i viatges introspectius amb un laconisme inusual i situacions que als ulls occidentals poden semblar d’una sordidesa i frivolitat gairebé incomprensibles i alhora d’un romanticisme extraordinari i malaltís.
Murakami t’arrossega al seu món. Murakami és pura atmòsfera. El misteri de “Kafka a la platja” radica en el desconeixement no tant d’un element formal, sinó ideal. “Perquè passa tot?” et sorprens preguntant mentre llegeixes. Gràcies a això l’univers d’en Kafka Tamura t’abraça i l’escenari de l’obra adquireix unes tonalitats ineludibles durant la lectura. Ets a cada espai del llibre, buscant respostes a cada cantonada. Metàfores gegants proven de donar-te eines per entendre per què passa tot, o com a mínim, què passa. Metàfores més subtils i discretes t’esboçen un efímer somriure i t’encenen milers de connexions neuronals que has de controlar. Entens les metàfores com vols i en busques de noves, per trobar-hi noves respostes.
L’altre plat fort de “Kafka a la platja” són els seus actors. T’hi sents partícip gràcies a ells, que ho són tot. En coneixes les reflexions i sents amb ells. La solitud, la lluita, la nostàlgia, l’esperança, la bondat, les pors, les passions, els desitjos, els traumes, els dubtes. Empatisses amb tots els sentiments i te’ls creus. Són personatges amb un caràcter però tots els matisos. Sobretot en Kafka Tamura i l’Oshima.
Gràcies a l’estil directe que utilitza i l’agilitat en l’acció Murakami et reté en la seva lectura. La poètica que transpira el món Murakami i els seus personatges es conjuga amb la velocitat i el ritme que molts cops demanem, injustament, a les obres. El misteri t’enganxa, la metàfora et convida a la reflexió i els personatges et demanen que els escoltis en la seva humanitat.
Enguany ha tancat el festival OVNI 2008. Una cita ineludible pels amants als documentals i reportatges transgressors, socials, anti-sistema i alhora interessants per tothom. Per exemple, és gràcies al festival OVNI 2006 que vaig entendre moltíssima part del conflicte Israel-Palestina quan vaig veure “Peace, Propaganda and the Promised Land: The US Media on the conflict Israel-Palestina”.
I és gràcies al d’enguany que m’he refermat en algunes de les sospites anticapitalistes i totalment contràries al liberalisme salvatge que avui governa el món occidental. Model que desgraciadament gairebé tothom, i sobretot el món asiàtic, vol copiar pensant que seran més feliços i viuran millor. Un desastre.
Primer vaig tenir el plaer de veure un reportatge anomenat “Office Tigers” (Liz Mermin, 2006), que explicava a la perfecció el nou colonialisme occidental a països com l’Índia, on empresaris blanquets volen imposar el model occidental d’empresa, de competitivitat, de relacions socials basades en el món laboral, de la concepció i optimització del temps, del perillós i equivocat axioma capitalista “temps=diners” i fins i tot de com ha de vestir cada treballador per oferir una imatge més agradable a ulls d’un occidental. El mètode és ben senzill: el documental només ens mostra, sense cap narrador, situacions que es viuen en aquella empresa. Des del tracte superb i prepotent cap als treballadors fins al “Where’s your tide?” (On és la seva corbata?) gairebé fetitxista del propietari cap a tots els treballadors que van tenir la mala sort d’oblidar-la el dia que el cap es feia el simpàtic davant de la càmera. Els periodistes que han gravat el documental van vendre la moto als directius de l’empresa de que volien fer un reportatge per enaltir la gran feina que havien fet, i això els va donar via lliure per estar presents a totes les reunions. Si podeu, mireu-lo. I si treballeu a una gran multinacional, prepareu-vos per agafar mania als vostres caps. No l’he pogut trobar on-line, però us el recomano moltíssim.
Un segon documental, produït a Suècia i que es diu “Surplus: Terrorized into being consumers” (Erik Gandini, 2003), va ser el segon plat anticapitalista del festival. Més demagògic, sensacionalista i radical en el seu missatge que “Office Tigers” i pel meu gust massa exagerat. Però serveix per constatar el rumb boig a que ens condueix el consumisme descontrolat al que estem avesats. I a més és molt amè. Basen tot el vídeo en les idees de John Zerzan. Estic d’acord en tot el que diuen, però espero que la solució definitiva no hagi de ser la que es proposa i que trobem una alternativa. El podeu veure sencer si voleu just aquí abaix, o clicant aquí, o potser us funcionarà millor al Youtube, que hi és, però en set parts.
També va haver-hi d’altres documentals amb temàtiques diferents i interessants.
El més dur, però alhora el que més em va agradar, va ser Fallujah (Deep Dish TV, 2005), un documental creat entre cineastes iraquians i nord-americans que em va tenir colpit durant la mitja hora que dura i que em va arrencar alguna llàgrima d’impotència. S’explica la situació que va viure aquesta ciutat l’any 2004 i que avui encara dura, arrel de la segona guerra a l’Iraq. La premsa ha comparat la situació amb el que va viure la població civil de Gernika o Groznic. El recomano moltíssim. Podeu veure’l clicant aquí, impossible posar-lo directament al bloc.
Un altre va ser el “Tunnel Trade” (Saeed Taji Fauroki, 2007), 21 minutets i molt interessant perquè explica els túnels que els palestins de Gaza construeixen a la frontera amb Egipte, justament a Rafah, on fa pocs dies Hamas va atacar la frontera i va quedar oberta durant uns dies. Aquests túnels creen molta controvèrsia fins i tot dintre de Palestina, ja que alguns asseguren que els volen per aconseguir, per exemple, medicines que Israel no deixa entrar al país, i d’altres creuen que s’usen per entrar-hi armes que alimenten la guerra entre les diferents faccions àrabs. Mireu-lo al mateix bloc o aquí.
O “The Mall”, 12 minuts on s’expliquen les dificultats d’alguns palestins que treballen a Israel per travessar la frontera des de que s’ha endurit el règim fronterer i que han optat per viure com sense sostres en un gran magatzem per acabar, en condicions infrahumanes.
Deliciosa sorpresa la que em vaig endur ahir. Feia temps havia sentit que en Gorina deia al seu programa “La finestra indiscreta” que Once era una gran pel·lícula, i s’atrevia a assenyalar-la fins i tot com a una de les millors de l’any. Potser exagerava, vaig pensar. I no.
Once no és una gran història, ni una gran producció, ni una història d’amor rodona i perfecta i ni tan sols una història d’amor amb dificultats i rebuscada. Once és una història i punt. Això sí, ben narrada, ben explicada i amb molta, molta música. Música preciosa, per cert, que serveix d’embolcall perfecte a escenes quotidianes carregades de detalls. Els dos protagonistes estan en una situació complicada quan es troben i descobreixen que la força de la música els pot unir, els pot fer revifar, els pot empènyer a somriure i il·lusionar-se de nou. No és una pel·lícula amb pretensions, només vol mostrar coses boniques dintre d’un món potser no tan alegre, només vol ensenyar la il·lusió d’uns personatges i la seva passió per la música, tot des d’un punt de vista molt real, molt poc pretensiós… i tot i aquesta simplicitat, aconsegueix fer-te somriure, aconsegueix fer-te plorar, aconsegueix que vulguis tornar a escoltar les seves músiques i que passis poc menys d’una hora i mitja enamorat de la història que t’expliquen sense explicar-te res especialment important. A més, el protagonista i compositor de la música, Glen Hansard, fa una feina boníssima de doble interpretació, tant dramàtica com musical, que dona qualitat a un dels musicals més barats de producció i amb millors resultats que conec.
Ara, tampoc vull crear-vos massa expectatives, que després és quan vénen les frustracions. Va haver-hi gent al cinema que es va agobiar perquè “cantaven massa”, la pel·lícula té un ritme a les escenes més aviat lent -tot i que en una mesura perfectament suportable, crec jo- i potser si espereu una gran cosa, us decepcionareu. Acostuma a passar que quan te’n parlen tan bé d’una peli acabes dient que “no era tan bona”. No voldria que us passi amb aquesta pel·lícula, i menys per culpa d’una crítica eufòrica i totalment personalíssima.
La pel·lícula, a més, té un punt de dogma que a mi a priori em va espantar: no m’agrada el dogma, o com a mínim em costa d’empassar. Tampoc sóc un expert en aquest estil i la veritat és que potser parlo sense saber. Però el que sí sé és que el que he vist, no m’ha convençut mai gaire, més aviat m’ha marejat una mica o se m’ha fet pesat, lent i etern. En aquest cas no. El dogma que presenta “Once” és delicat, té missatge i sentit. Una càmera no es mou perquè sí, o no es queda fixa perquè al director li semblava bé. Una càmera es queda fixa perquè vol mostrar-te un detall fàcil d’identificar, o es mou perquè estàs caminant cap enrere seguint una noia que descobreix per primera vegada com sona la lletra que acaba de composar per una cançó. Diguéssim que potser és un dogma poc subtil, però quan es parla d’aquest estil agraeixo que no ho sigui: quan ho és en excés em costa tant identificar la subtilesa que aquesta es converteix en avorriment o sensació de no estar entenent el que et volien transmetre. A “Once”, això no passa. O no em va passar.
En definitiva, que si teniu dies tontos, d’aquests en que ploraríeu amb un anunci de turrons o amb una escena delicada de qualsevol serie chorra de la tele, aquesta pel·lícula us encantarà. Si hi aneu esperant una pel·lícula trepidant, amb grans escenes, diàlegs prefabricats i tòpics previsibles, la odiareu. I si hi aneu disposats a deixar-vos emportar per la música i les coses bones de la vida -que també hi han, incrèduls- crec que passareu una molt bona estona i segurament us emocionareu. Jo li poso un 9 sobre 10. I estic d’acord amb en Gorina, és una de les millors pel·lícules d’aquest any que acabem de deixar.
Vaig estar veient l’obra de “Després de mi, el diluvi” a l’Espai Lliure. Em va faltar alguna cosa. Tot i que el tema em va semblar molt interessant i a priori em sembla una proposta molt original i necessària, l’obra va perdre una mica de força en la seva execució.
Pels qui no ho sàpiguen, “Després de mi, el diluvi” denuncia l’actitud d’occident -en aquest cas d’un europeu- en relació a la realitat africana: guerra finançada per occident a partir del tràfic de matèries desitjades. En aquest cas es parla del coltan, material que s’utilitza per fer mòbils, videojocs i diferents objectes prescindibles que a l’Àfrica no deixen de ser de luxe i que a Occident utilitzem i consumim de forma indiscriminada. Els europeus hi van i, igual que passa amb l’or o els diamants, canvien, en tràfic il·legal, coltan per armes. La “gràcia” de la història és que el 80% del coltan mundial es troba localitzat a un sol país, a la República Democràtica del Congo, cosa que encara fa més evident l’explotació i espoliació a que es sotmet aquest país, que paradigmàticament no ha augmentat la seva riquesa des de que s’ha començat a comercialitzar aquesta preuada matèria. Aquest tràfic compta amb la connivència de totes les grans potencies occidentals i poc s’hi ha fet per aturar-lo. En aquest context l’obra aprofita per tocar molts temes de la realitat africana, com el dels nens soldat, conseqüència directa del tràfic de matèries, la mobilitat a l’Àfrica, la misèria, la malaltia o la falta de recursos absoluta.
L’acció ens situa a un hotel d’europeus a Kinshasa, capital del Congo, -però podria ser a qualsevol altre país africà on el tràfic de matèries valuoses sigui una realitat quotidiana- i representa la trobada d’un natiu amb un europeu de negocis. En el diàleg, el natiu fa evidents les condicions en que viu una població en gran part per culpa de la complicitat occidental de girar la cara a la realitat africana. Una immensa Viky Peña fa els efectes de traductora d’aquest personatge africà -que no apareix a l’obra, no sé si potser per emfatitzar en la invisibilitat que un africà té a Occident- i l’Andreu Benito fa d’home de negocis.
Però com deia, l’obra perd força en la seva execució. Li falta suc. Per mi es queda en tòpics, en una visió molt superficial, no té l’impacte que hauria de tenir. El passatge podria durar menys minuts i estar encabit en més situacions similars on es retratés la realitat africana, on es fes evident la complicitat de tots els occidentals i que reflectís el procedir dels homes de negocis -que ens representen a tots- a l’Àfrica. L’obra és només un reflex, un mirall que reflecteix el que passa al continent africà, però no fa l’exercici de criticar o fer treure els colors a l’espectador europeu. Li falta potser clavar-li un cop ben fort a l’occidental, un suc d’ironia i crítica ben espremut que l’espectador s’hagi d’empassar irremeiablement. Però no, l’espectador només és testimoni d’una situació que normalment coneix, i no ha de reflexionar sobre la seva complicitat, simplement l’assumeix i no ha de demanar-se, interiorment, perdó per res. O no més del que ja demana normalment. Ara, potser en d’altres espectadors menys sensibles a aquesta realitat i per tant menys acostumats a sentir-se en un món injust, desequilibrat i en que Occident, amb el seu capitalisme consumista, n’és el gran responsable, ha estat un bon cop i l’obra ha assolit el que crec era el seu objectiu.
En tot cas, a mi no m’ha fet reflexionar gaire més del que ho feia, i a més la forma en que estava presentada l’obra em feia allunyar de la denúncia: no deixava d’estar en una sala perfectament aclimatada, havent pagat una bona quantitat d’euros i amb unes interpretacions teatrals considerablement dramàtiques. Això sí, a la sortida en vem estar una bona estona xerrant, potser només per això ja val la pena veure-la. No deixa indiferència, però no aprofita la seva potencialitat de denúncia i emoció.
P:D: També vaig veure “Diamante de Sangre” no fa gaire i, tot i un aire hollywood insuportable, subtrames d’amor horribles i escenes d’acció pròpies de James Bond, reflecteix, sobretot els 20 primers minuts, una mica què és el tràfic -en aquest cas de diamants, clar- de matèries il·legals a l’Àfrica.
En Sergi es va trobar una cartera. A la cartera hi havia un bitllet de loteria. Era loteria de Nadal. A la cartera també hi havia una moneda estrangera, un preservatiu amb l’embolcall tot descolorit i on era impossible llegir la data de caducitat, un vell paquet de paper de fumar, una fotografia d’una noia, la targeta sanitària i el document d’identitat. També hi havia targetes de metro gastades i una pua que havia agafat al concert del seu grup favorit. En Sergi era un tio benestant. Vivia amb la seva dona al barri de Les Corts, estava content amb el seu nou Audi TT i venia de comprar uns mobles que li havia recomanat el seu interiorista. El negoci li funcionava bé.
Va dubtar. El més ètic era trucar d’immediat a aquells que havien perdut la cartera i tornar-la. Per altra banda, en Sergi tampoc no sabia qui era el tal Sibil Sargatal que havia perdut la cartera, i ni si tan sols era un bon tio. Però el que no podia fer era quedar-se allò que no era seu. Li evitaria molts mals de cap, si li tornava la cartera. Per allò de no haver d’anular les targetes i refer-se el DNI. Però què més donava, evitar-li mals de cap a algú que no coneixia. En Sibil tampoc era tan jove. En tenia 32. No serien tants mal de caps, refer-se el DNI, tots ho hem de fer cada 5 anys. Però bé, quedar-se la cartera amb aquell número de loteria era molt temptador. I alhora arriscat. Si tocava, en Sergi guanyaria amb un número que ni ell havia triat, ni tan sols havia pagat. De fet, era un número que pertanyia a en Sibil. Si no tocava li quedaria la mala consciència de no haver tornat el número i a sobre ho hauria fet per res. Clar que el fet que no toqués, també es convertia en el fet que quedar-se la cartera no hagués estat tan fotut. Però ho hauria fet per res, només per avarícia. Ara, si tocava, potser ell no ho necessitava tant, i ho necessitava en Sibil.
De fet, en Sibil ho necessitava. Era metge. Però no guanyava gaires diners. Tot i ser una eminència al departament d’oncologia i tenir un dels majors percentatges d’èxit en trasplantaments de medul·la, en Sibil no guanyava suficient per fer-se càrrec d’allò tan terrible. No podia pagar la fiança, ni el preu d’un bon advocat per intentar salvar l’Elena, la seva dona i mare dels seus fills. Aquell judici que l’Elena havia d’afrontar després d’una mala jugada que li van fer a l’aeroport. No sabia com, ni sabia qui, ni sabia perquè, però ella va arribar a l’aeroport de Colòmbia per tornar cap a Barcelona i a la seva motxilla van aparèixer 10 kilos de cocaïna. No entenia com, però allà estaven. En Sibil guanyava suficient per viure bé, però no per fer excessos. Allò que els havia passat excedia totalment el seu àmbit d’actuació.
Estava molt nerviós. Mai jugava a la loteria, però aquell pobre vell que veu cada dia quan torna de l’hospital plogui, nevi o faci temperatures insofribles va fer-li pena, i alhora va inspirar-lo a comprar. Era el 55342. L’únic número a que en Sibil havia jugat mai.
Avui en Sergi és més ric, però més pobre. Més pobre perquè ja fa sis anys des de que va guanyar aquell primer premi a la loteria de Nadal gràcies a un número que podria però mai va arribar a tornar. També és més pobre perquè ja no té salut, però sembla que un gran metge cirurgià que dedica la seva vida a la salut pública per poder arribar a tots aquells que més ho necessiten se’n farà càrrec. Ell mateix se n’ha ofert per poder salvar una persona jove com en Sergi, de qui depèn tota una família.
En Sibil Sargatal operarà avui al pacient Sergi Martí, li salvarà la vida i després volarà a Colòmbia per veure la seva dona empresonada. El judici va ser un fracàs, el govern del seu país no la va poder extradir i avui acompleix condemna de 10 anys sense rebaixa de pena.
En Sergi gaudeix de la seva salut i dels seus milions, i encara es pregunta de què li sona un nom tan peculiar com el del metge que li va salvar la vida. Sibil Sargatal, quin nom! Creu que l’ha llegit a algun lloc. En Sibil Sargatal és una eminència en el seu àmbit i en Sergi creu que està segur de que va veure’l a la premsa, un dia llunyà. En Sergi sent un estrany neguit des que va veure aquell nom. No ho entén, però a dintre seu és com si encara estigués malalt.
Dimecres passat vaig anar a veure Cómeme el Coco Negro. Ja hi havia estat. Fa molt, moltíssim. Jo era petit, no recordo amb qui hi vaig anar -segurament amb la meva tieta Mercè, que és qui sempre m’ha portat a les coses més estranyes de la meva vida, i li agraeixo-.
Vaig reviure una sensació que en el seu moment va ser màgica. L’espectacle és divertit i la veritat és que va passar ràpid i amè. Pensava que potser es faria pesat, que els acudits haurien caducat, que no tenir el factor sorpresa desvirtuaria massa l’obra… i no. Cert és que perd la màgia de veure tothom espantat a la cua, ara la gent es mira a en Millán i li segueix la conya, o li replica intentant ser enginyós. Però ell insisteix. I alguns, els menys “veteranos” o els que no coneixen a La Cubana s’ho creuen i s’enfaden, mentre els altres somriuen sota el nas i se’n fan còmplices de la broma.
Tampoc hi és en Santi Millán, ni en Corbacho, ni els més mediàtics que han seguit altres camins, però els nous actors ho fan prou bé, són prou histriònics i capten l’essència cubanera al 100%. És una experiència que es pot reviure amb molt afecte i que certament et fa passar una bona estona.
Ara, que per celebrar els 25 anys potser podrien haver-se espremut més el cap i haver fet una nova obra per a tots aquells que ja els coneixem, d’acord.
L’Ajuntament i els mitjans no paren de dir-ho: El Bicing és un èxit. I això és veritat, però crec que s’hauria de fer una lectura una mica més profunda del fenomen “Bicing”.
Crec en l’ecologia i crec en la sostenibilitat, i trobo molt encertat l’invent i que la gent es mogui en bicicleta. D’acord, tot és idíl·lic. De cop la gent ha descobert aquest sistema de transport i fins avui ningú havia pensat en anar en bici… MENTIRA! que diria en Palomino. El que reflecteix l’èxit del bicing és la manca de recursos de la majoria de joves catalans. El perfil d’usuari de bicing és clar: gent jove que no ha accedit al cotxe i que passa de metros i busos. No vull dir que molts d’ells no es moguin amb un esperit ecològic i sostenible, que segur. Ni que el fet de tenir cotxe fes que abandonessin aquest mitjà. Només que es palien -o s’adapten- mancances del sistema amb nous serveis. En part bé. Però en part, és posar draps per tapar forats. Igual que la gent que recull menjar a les portes dels “súpers” o aquells que hem de moblar-nos el pis amb els mobles que han tirat els nostres veïns més benestants. Ho disfressen de modernitat quan en realitat és una evidència que molts no arribem al nivell de vida que exigeix la nostra societat. Que consti que considero que aquest nivell de vida per mi és totalment desmesurat i per tant m’agradaria que molts rebaixessin el seu. Però en tot cas, i atenent al context, crec que tot plegat és una evidència més de la desigualtat. No és que cregui que tots hàgim de tenir el nivell de vida dels que més consumeixen, sinó al revés.
I aquests que no arribem som gent que ve de famílies benestants, d’aquí, gent treballadora que s’ha fet un racó a força d’hores i esforços i nascuda aquí. No vull pensar en els que neixen al Senegal i arriben amb res.
Prèvia: Fa uns dies vaig acabar de llegir l’última obra d’en Quim Monzó. Mil Cretins. La vaig agafar amb moltes ganes, perquè feia temps que tenia ganes de llegir coses noves del mestre Monzó. Després de la seva mediàtica passada per Frankfurt i la posterior ensabonada -merescuda, per altra banda- que va arribar des de tots els mitjans catalans, la veritat és que encara sentia més curiositat per saber què ens explicava en Quim.
Certament, no sé què dir-vos. Suposo que sempre passa igual amb aquells que tenen un estil propi tan marcat. O es reinventen, o deixen de sorprendre. I en Monzó és en Monzó. Tot i el canvi de temàtica i de context dels seus contes, i de l’esforç que suposa ser prolífic, ha perdut un punt de la màgia que el va portar a ser un dels grans. No és que el llibre no sigui bo, ni que molts contes no et facin dibuixar un somriure d’admiració quan acaben. Només és que ja no sorprenen tant. Que la seva bogeria, traspassada al paper, és ja coneguda, i per tant en certa mesura previsible.
Això si, hi ha quatre o cinc veritables joies. Sobretot m’ha agradat el ultra breu “Una altra nit”. Especialment la segona part del llibre puja el nivell de l’obra. Monzó sempre ens regala personatges brutals, situacions sòrdides, contes sorprenents, bogeries incomprensibles però hipnòtiques o detalls que amaguen molt més. Un d’aquests darrers que m’ha encantat: un dels personatges troba moltes bosses guardades a casa dels pares, que viuen a una residència d’avis, i es pregunta per què en tenien tantes, de què tenien por, per què les volien. Qui no té milers de bosses guardades a casa fent provisió Déu sap per què? Sempre aconsegueix fer-nos veure la realitat a partir de detalls insignificants. I a Mil Cretins ho torna a fer, no ho dubteu.
No seria gens just dir que Mil Cretins és una mala obra però tampoc ho seria dir que en Monzó ha fet el gran llibre. De totes maneres, llegiu-lo. Sempre és una bona experiència, llegir Monzó. Això sí, si esteu baixos d’ànims, potser millor agafeu una altra lectura més alegre.
La mare, el pare i jo vem compartir la tasca de fer-me veure la llum ara fa 26 anys, i des d'aleshores he aconseguit aprendre a estimar, construir molts principis, voler trobar la felicitat i fer-me periodista. Confio en la vida i en la gent i només m'agradaria que no em decebin.
